L'esquizofrènia és una malaltia molt freqüent que afecta al voltant de l'1% de la població. Això vol dir que a Espanya hi ha unes 500.000 persones que la tenen. Es tracta d'un trastorn molt complex que sol començar en l'adolescència. Es caracteritza per una àmplia variabilitat en les seves causes i en la seva presentació clínica. Sol iniciar-se amb un episodi de psicosi en què es produeix una distorsió de la realitat en forma de deliris i al·lucinacions.
Al no existir cap prova específica per assegurar que un pacient té esquizofrènia, el diagnòstic es realitza de manera exclusiva en funció dels símptomes que presenta la persona. Quan una persona és diagnosticada per primera vegada, s'ha de realitzar seguiment mèdic durant els primers mesos. i fins i tot anys, ja que els seus símptomes es poden confondre amb els d'altres trastorns mentals.
Avui en dia, no es disposa encara de biomarcadors amb els quals es pugui arribar a un diagnòstic clar d'esquizofrènia. És a dir, encara no es poden detectar a la sang o en proves d'imatge, molècules o senyals que confirmin que una persona té esquizofrènia.
Els estudis en aquest camp han proposat diversos marcadors com la síndrome metabòlica, que consisteix a presentar una sèrie de característiques relacionades amb la salut cardiovascular. Per exemple, tenir el colesterol alt, tenir acumulació de greix al voltant de la cintura i tenir hipertensió.
Un altre dels marcadors proposats és l'escurçament del telòmer, que és una part de l'ADN que es troba al final dels cromosomes. L'escurçament dels telòmers passa cada vegada que la cèl·lula es replica i, quan s'arriba a cert escurçament, aquest condueix a la mort cel·lular.
Alguns estudis també proposen l'increment de la pressió de pols (PP) com a biomarcador per esquizofrènia. La PP és una mesura que reflecteix l'elasticitat arterial. Per tant, una pressió de el pols elevada (per sobre de 50 mmHg) indica que hi ha rigidesa a la paret de les grans artèries.
A més dels avenços en l'estudi de biomarcadors, s'han produït també importants millores en les tècniques de neuroimatge, l'establiment de predictors de recuperació en seguiments de més de 10 anys i en el tractament antipsicòtic primerenc.
Aquestes investigacions marquen un camí que ajudarà de manera significativa en la presa de decisions clíniques en el futur, i millorarà la situació de les persones que tenen aquest trastorn.
Per arribar a aquest objectiu, és imprescindible realitzar molts més estudis longitudinals, és a dir, que observin a individus durant períodes llargs de temps. També, que aquests estudis avaluïn de manera estandarditzada i que formulin les mateixes preguntes, per poder ser comparats entre si. D'aquesta manera, es podrà generar la major evidència científica possible per fer front a la heterogeneïtat i complexitat d'una malaltia com l'esquizofrènia.
