Quin risc d’infecció i de contagi hi ha després d’haver rebut la vacuna?
La vacuna no protegeix de l’entrada del virus ni que aquest es repliqui inicialment dins les mucoses. Els immunitzats poden infectar-se i ser asimptomàtics o patir alguns símptomes lleus, i poden contagiar.
Les vacunes tenen una efectivitat del 90%. Per tant s’estima que un 10% de les persones vacunades poden contreure la infecció i no desenvolupen immunitat. Això és més probable en persones grans i amb patologies greus.
Els casos d’infecció - tot i haver rebut la vacuna -, són lleus. A Catalunya s’ha registrat un 0,12% de casos després de la segona dosi, segons el portal de dades en salut COVID de la Generalitat de Catalunya.
Per altra banda, les persones que han passat la malaltia generen una immunitat natural, la durada de la qual està en fase d’estudi. No es coneix el temps que els anticossos romanen per atacar el virus, després de la infecció. Per ara, s’ha observat que hi ha anticossos fins a 39 dies després de l’aparició dels primers símptomes. Es parla d’immunitat híbrida quan la persona que ha patit la malaltia rep una sola dosi de la vacuna i pot quedar immunitzada fins i tot contra les variants més agressives.
Una dosi, dues dosis, ... tercera dosi?
La primera dosi té un efecte limitat en l’organisme, estimula la secreció d’anticossos, però els nivells d’aquests baixen amb el temps, i per això es requereix una segona dosi, que n’estabilitza els nivells per un període més llarg.
Segons els centres de prevenció i control de malalties, la vacuna Pfizer requereix una segona dosi després de 21 dies de la primera i en el cas de Moderna i Aztrazeneca, 28 dies. Es recomana que hi hagi un interval d’entre 3 - 4 setmanes, però l’efectivitat si es rep abans o després del temps recomanat és encara objecte d’estudi.
Pel que fa a l’administració d’una tercera dosi, les companyies farmacèutiques Pfizer i BioNtech defensen aquesta opció, però els experts sostenen que no hi ha evidència científica que avali aquesta pràctica, en persones amb la pauta de vacunació completa. Tot i això, per a persones trasplantades, d’alt risc i població immunodeprimida, podria funcionar ja que generen un terç i la meitat d’anticossos que les persones sanes després de vacunar-se, degut a la inhibició de la seva resposta immunitària pel consum de fàrmacs. Israel ja ha començat a oferir la tercera dosi de la vacuna a aquest grup poblacional.
Cobertura vacunal del 70% poblacional i res més?
Amb el 70% de la població vacunada el virus s’extingeix de forma natural. És la única manera de frenar la pandèmia. Les vacunes actuals són efectives però no perfectes, perquè les persones es poden infectar i disseminar el virus.
Els nous tractaments, la vacunació, i l’evolució que presenta la malaltia amb les diverses variants estan en constant investigació, per aquest motiu s’han de seguir extremant les mesures de prevenció: rentar-se sovint les mans, prioritzar els espais a l’aire lliure, preservar la distància de seguretat, seguir utilitzant la mascareta, realitzar-se proves diagnòstiques en cas d’haver tingut contacte amb un positiu per COVID-19, i respectar estrictament els períodes d’aïllament.
Molts epidemiòlegs insisteixen en què fer un rastreig més acurat i realitzar testos ràpids d’antígens a nivell massiu suposaria un canvi substancial a l’hora de controlar la malaltia i el ritme de contagis.
Per què es produeixen noves variants?
El viru, igual que qualsevol espècie, lluita per sobreviure i per això canvia per adaptar-se a l’entorn. Genera moltes mutacions per atzar, que la majoria no tindran cap efecte, però altres sí que funcionaran i el faran més adaptat al medi, podrà superar les barreres per entrar en les nostres cèl·lules i replicar-se.
L’organisme humà també s’adapta a les amenaces externes que troba. Els limfòcits són les cèl·lules que fabriquen els anticossos i quan reconeixen el virus, actuen per eliminar-lo. Aquests fan hipermutació somàtica: moltes variants, per tal de reconèixer noves versions del virus i adaptar-s’hi.
Les variants que generen més interès són les que han desenvolupat mutacions en el gen que codifica per la proteïna S, ja que pot condicionar canvis en la capacitat infectiva del virus i en la resposta immunitària de les vacunes. Les variants britànica, sud-africana i índia tenen una major transmissibilitat, degut a mutacions en aquest gen. Respecte la variant Delta, no es coneix prou l’efectivitat de la vacuna però recentment s’ha publicat un estudi a la revista New England on s’explica que la vacunació confereix protecció del 95% contra la nova soca, sempre i quan s’administrin les dues dosis.
En epidemiologia, es coneix com a nombre reproductiu bàsic o R, el nombre de casos nous que genera una persona contagiada. En el cas de la variant Delta o índia, 1 positiu genera 4 infeccions, mentre que amb la variant de Wuhan o Alfa, 1 positiu en generava 2,5. “Les noves variants sembla que tenen més capacitat infectiva però no es produeix una malaltia més greu”, sosté el Dr. Manel Juan, cap del Servei d'Immunologia de l'Hospital Clínic de Barcelona.
La ràpida fabricació de la vacuna COVID-19 pot qüestionar la seva seguretat?
Les vacunes Pfizer/BioNTech, Moderna, d'Oxford/AstraZeneca i Janssen són les que estan autoritzades per la Unió Europea per combatre la COVID-19. Són vacunes en fase III, i s’ha comprovat que no produeixen efectes secundaris greus, de manera que les podem considerar segures. Tot i això, degut a la celeritat dels assajos encara es desconeix el temps que confereixen protecció.
“La rapidesa de la seva fabricació és deguda a que s’han invertit molts recursos econòmics i s’han produït els processos en paral·lel. Ha començat una fase nova abans d’acabar l’anterior”, comenta el Dr. Felipe Garcia, metge internista del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic de Barcelona.
El procés per obtenir una vacuna consta d’estudis preclínics que es realitzen amb animals, on es comprova que aquests no s’infecten al rebre-la i desenvolupen defenses. Després, els estudis clínics es realitzen amb persones, i tenen vàries fases. En la fase I, es vacunen algunes desenes de voluntaris i s’estudia la dosi adequada perquè sigui segura. En la fase II, amb centenars d’individus, es comprova la seguretat i la capacitat d’induir resposta immunitària. En la fase III s’administra a milers de persones (entre 30.000-40.000). Per últim, en la fase IV de famacovigilància, s’avalua la seva efectivitat un cop ja estan al mercat.
Quines diferències hi ha entre les vacunes existents?
La vacuna ha de garantir sempre la detecció del virus i evitar que la persona emmalalteixi. Com que totes les vacunes compleixen aquesta doble funció, es consideren igual d'efectives.
Pfizer i Moderna són vacunes de ARN missatger, una seqüència que codifica una proteïna del virus SARS-CoV-2, la proteïna S, una proteïna de membrana que possibilita la unió amb les nostres cèl·lules per poder-les infectar. Aquestes vacunes contenen material genètic sintetitzat en el laboratori que indueixen a les cèl·lules a fabricar còpies de la proteïna S, o Spike. Això estimula la nostra resposta immunitària en tant que es reconeix aquesta proteïna com estranya i es generen anticossos específics. Així doncs, si l’organisme es troba amb el virus, ja serà capaç de defensar-se millor.
La vacuna Astrazeneca està constituïda per un adenovirus de ximpanzé no replicatiu que porta en el seu interior la informació genètica per a la proteïna S.
Janssen és d’Adenovirus humà i vehiculitza la mateixa proteïna. Els adenovirus són virus de DNA que mitjançant enginyeria genètica, es modifiquen al laboratori perquè fabriquin la proteïna que ens interessa.
Quines noves vacunes i fàrmacs s’estan desenvolupant?
Al CSIC (Centre Superior d’Investigacions Científiques) està desenvolupant una nova vacuna que es preveu que estigui llesta en un any. S’administrarà per via inhalada, que garanteix una protecció local de les vies respiratòries, i frena la principal porta d’entrada del virus. A diferència de les vacunes actuals serà esterilitzant, evitarà que les persones emmalalteixin i que puguin infectar, la qual cosa la converteix en la vacuna més prometedora desenvolupada fins ara. A més s’hi han incorporat les mutacions de les variants del SARS-CoV-2 de Regne Unit, Sudàfrica y Brasil.
Els fàrmacs antivirals que es poden utilitzar són pocs i tenen molts efectes adversos. Per altra banda, hi ha anticossos que es podrien incorporar a l’organisme per frenar la malaltia, però són de molt alt cost i difícil d’emprar massivament. Per ara no existeix cap fàrmac específic contra el SARS-CoV-2, però s’espera que la recerca també avanci en la bona direcció per disposar de tractaments antivirals eficaços per aquest repte de salut pública mundial del segle XXI.
