Dra. Sara Laxe i Dr. Dani Martí: “Ajudem als pacients a recuperar el màxim estat funcional possible, per tornar a fer vida normal o per adaptar-se a una nova normalitat”

Sara Laxe: El metge rehabilitador realitza una avaluació integral, una visió de tot el conjunt dels dèficits de funcionament que pot tenir la persona, a tots els nivells; cognitiu, de llenguatge, de comunicació i en l’àmbit motor, i quines implicacions té això en la seva vida. Seríem com els metges de família però de la discapacitat. Cada cas és diferent i requereix un enfoc diferent, per exemple si veiem un pacient que té un trastorn de la marxa, probablement contactarem amb fisioteràpia.

Dani Martí: : El fisioterapeuta té com a objectiu que el pacient mantingui o recuperi l’abans possible la màxima funcionalitat que tenia, per tornar a fer vida normal o que s’assembli el màxim possible a la que tenia abans, i ho fa mitjançant medis físics, tècniques manuals i instrumentals, i exercici físic terapèutic. I si no es pot recuperar aquesta funcionalitat, es busquen maneres de readaptar la vida del pacient juntament amb altres especialistes. Intentem donar un servei més personalitzat, que s’adeqüi a les necessitats que té la persona i que aquestes es cobreixin, això pot marcar la diferència en l’evolució del pacient.

Dani Martí: Hi ha hagut un canvi de model. Abans els fisioterapeutes depenien de cada institut i no hi havia gaire comunicació entre ells, eren com petits hospitals amb el seu grup de fisios. La idea és que tot el que pugui estar implicat en rehabilitació formi part d’aquest servei, d’un mateix equip i d’un sol gestor, però sempre mantenint àrees de coneixement específiques. Abans jo veia a un pacient de la UCI, després se n’anava a sala i li perdia la pista. No sabíem si hi havia fisioterapeutes que el tractessin i després potser venia ambulatòriament però no hi havia connexió. Ara, al treballar tots en grup podem comunicar-nos i fer una millor transferència d’informació, consensuar l’abordatge i procurar el “contínuum assistencial” d’un mateix pacient estigui on estigui de l’hospital.

Sara Laxe: Es va veure la necessitat des de la direcció de l’hospital d’intentar homogeneïtzar una situació que era molt sectoritzada, i començar un projecte que es basés en un treball en equip. S’han començat a fer sessions clíniques on hi participen els fisioterapeutes, i on es parla de com va el projecte, dels canvis que s’han fet i els que es volen fer.

Dani Martí: Normalment el que passa és que es pensa en la rehabilitació un cop el procés de la malaltia o d’una intervenció quirúrgica ja ha tingut conseqüències físiques o funcionals, i es busca revertir-les. L’ideal seria pensar en nosaltres com a professionals de l’“habilitació” ja sigui abans, durant o després del procés o intervenció, ajustant a cada situació el tipus de treball, dosi i intensitat. Un exemple clar d’això és la prehabilitació prèvia a una intervenció quirúrgica.

Dani Martí: És un programa liderat pel servei d’anestèsia que s’ocupa de filtrar els pacients que poden ser candidats per això. Es tracta de preparar-los abans d’una intervenció quirúrgica mitjançant una pauta de nutrició, suport psicològic i d’exercici físic. És en aquest últim bloc és on intervé el servei de rehabilitació, mitjançant un entrenament intensiu aeròbic i de força per millorar la capacitat d’esforç i força muscular, amb la idea de reduir complicacions després de la intervenció.

Sara Laxe: Comencem amb pacients fràgils, als que sabem que una intervenció quirúrgica disminuirà les seves funcions, i pot prolongar la seva estada hospitalària. Entre que se li fa el diagnòstic al pacient i se l’intervé solen passar entre 3-4 setmanes, durant aquest temps es fa aquesta prehabilitació.

Dani: Actualment comptem amb rehabilitadors, fisioterapeutes, i logopedes, però estem treballant per fer créixer l’equip amb terapeutes ocupacionals, treballadors socials, psicòlegs i neuropsicòlegs. Tots sumem. Portem un any treballant intensament, junts, i ara just es comença a veure algun fruit. Per exemple, des de que soc coordinador, ha millorat la comunicació entre fisioterapeutes de diferents àrees de coneixement per resoldre dubtes sobre l’abordatge d’un pacient, o els fisioterapeutes de les diferents UCI han format un equip molt motivat, que consensua l’abordatge dels pacients crítics de l’hospital incloent altres professionals com l’equip de logopedes.

Sara: Com a professionals tindrem la nostra visió que haurem de conjugar amb les circumstàncies que tingui cadascú. No és igual una persona amb suport familiar, amb un habitatge adaptat i que visqui a Barcelona, ​​que una persona que viu sola i en un cinquè pis sense ascensor. Cal fer una avaluació del pacient i del seu entorn, en aquest segon cas es necessita un suport dels treballadors socials, terapeutes ocupacionals…

Sara Laxe: La informació cal donar-la a les persones quan estan preparades per rebre-la. La trobada mèdica-pacient ha de ser rigorosa i és molt important perquè la curació o millora dependrà en bona part d’això. Parlem d'emocions. No pots donar la informació en un passadís, de forma ràpida… També cal avaluar com de preparada està aquesta persona per rebre-la. Li diem que hem de buscar un moment per asseure'ns i parlar. Així ja estàs dient a aquesta persona que s'ha de preparar.

Sara Laxe: Al llarg de la nostra formació t'adaptes i comprens que ets aquí per ajudar als pacients, perquè la seva vida sigui el millor possible. Això no treu que en determinats moments hi ha pacients i casos que te'ls emportes a casa i en determinades circumstàncies de la vida et pot afectar.

Dani Martí: Jo crec que és impossible no emportar-t’ho a casa i no s’està mai preparat del tot. Es conviu amb això. En el meu cas, he estat gairebé 20 anys només atenent a pacients de la UCI, on sovint hem viscut situacions molt crítiques o hem vist morir persones. A mi m’agrada l’adrenalina i no faria de fisioterapeuta si no fos a UCI perquè m’apassiona, però a la vegada et marca per sempre. En una UCI es veuen les pitjors situacions o les més inesperades, i en el meu cas fa que estigui sempre en un estat d’alerta. El tema és arribar a gestionar bé tot això. T’ajuda a no viure paral·lelament a la realitat, et fa ser més conscient.

Sara Laxe: Quan un pacient està content i te'n dona les gràcies, per mi això és com si m'hagués tocat la loteria, i més quan és una persona que funcionalment està molt malament i tot i així, veu que l'has ajudat.

Dani Martí: Com a fisioterapeuta d’UCI, veure com els pacients milloraven amb la meva intervenció, tot i no poder-ho verbalitzar. Com a coordinador, veure que el nostre equip es consolida i com creix el seu potencial a l’hospital. 

Sara Laxe: Jo sempre vaig voler ser metgessa. Vaig estudiar medicina i havia d'escollir especialitat però no tenia gaire clar quina. El que sí sabia és que m’agradava la valoració global del pacient i una de les especialitats que m’ho prometia era la de metge de família. A la vegada però, m’agradava estar a l’hospital, el dinamisme que es respira, i la medicina rehabilitadora m’oferia aquesta opció. 

Dani Martí: Jo volia fer medicina i volia ser metge d’urgències, fins i tot de catàstrofes, però per situació personal no em veia estudiant tants anys, a més feia molt esport en el seu moment i anava lligat a la fisioteràpia. Quan vaig marxar a França no sabia que existia la fisioteràpia de crítics però en arribar allà em van posar en una UCI i va ser la conjunció de les dues coses. Era fisioterapeuta i en un ambient que anava canviant constantment, hi vaig trobar aquella adrenalina que em motivava.