Dra. Marta Farrero: “La mort és un motiu que dona força a la nostra feina”

La insuficiència cardíaca es la incapacitat del cor de fer circular la sang de forma adequada a través dels òrgans. Això provoca que els pacients se sentin molt cansats o tinguin dificultat per respirar. Activitats diàries com caminar, pujar escales o vestir-se es poden convertir en activitats “impossibles”. És la primera causa d'hospitalització en la població major de 65 anys, però pot afectar a pacients de totes les edats.  

És una Unitat molt transversal i treballem de manera molt coordinada amb diversos Serveis de l’hospital i del territori. Som 47 membres, la majoria professionals sanitaris, i només dins el servei de Cardiologia tenim en seguiment d’uns 1.000 pacients cada any i fem unes 5.500 visites cada any. 

A la Unitat tractem la insuficiència cardíaca durant totes les fases de la vida i això vol dir que hi ha pediatres -en coordinació amb l’Hospital Sant Joan de Déu-, cardiòlegs, obstetres, professionals de medicina interna, nefrologia, d’urgències, infermeria... donem i tenim una visió molt global. També treballem coordinats amb la nostra àrea d’influència (l’Eixample Esquerra, a través de l’AISBE) i amb hospitals referents de l’aliança de la C-17 com Mollet, Granollers o Vic. També som hospital de referència nacional i ens arriben pacients de gairebé qualsevol comunitat, la majoria de Balears, i també d’Andorra.  

Sí, el gruix de pacients que veiem acostuma a ser gent gran. La insuficiència cardíaca és la malaltia més freqüent dins de l’àmbit de la cardiologia i veiem que la prevalença augmenta en relació a l’envelliment de la població i l’increment progressiu dels factors de risc. La Insuficiència Cardíaca és l’estadi final de qualsevol cardiopatia. Abans, els pacients cardiòpates tenien una mortalitat alta i per tant molts no arribaven a presentar insuficiència cardíaca. Les millores en el tractament de l’infart, dels problemes valvulars, les arrítmies o les cardiopaties congènites, per exemple, fan que els pacients sobrevisquin suficient temps com a perquè la seva cardiopatia evolucioni i degeneri en forma d’insuficiència cardíaca.  

La insuficiència cardíaca acaba sent l’estadi final de qualsevol cardiopatia. Si tinguéssim millors hàbits de vida saludable no tindríem tants casos, això segur. Tenir bons hàbits és la millor inversió que podem fer per viure més i viure millor. S’ha de continuar fent molta feina en la prevenció. Per exemple, l’obesitat s’està convertint en una epidèmia; associada al sedentarisme i els mals hàbits alimentaris que tenim. 

Això va a pitjor. La nostra activitat i manera de menjar ha canviat molt ens els últims 100 anys, en quantitat i qualitat. No es pot comparar amb la manera de viure de qui té un hort, que el treballa i d’on recull fruita i verdura fresca. El ritme de vida actual provoca que el cos, i per tant, el cor se’n ressenti.  

Doncs que el model de societat afecta en el benestar i en la salut de les persones. Anem transitant des d’una societat on l’aliment escasseja i l’activitat laboral física és majoritària, cap a una societat on ens movem poc i basem la nostra dieta en aliments processats que mengem sovint sense gana. En un tercer pas evolutiu, alguns ja es cuiden més: fan exercici i busquen retrobar aquella dieta inicial de fruita i verdura, però paradoxalment, en una societat més desenvolupada aquest retorn als hàbits originals pot resultar més car i inaccessible per alguns. Hi ha una relació molt clara entre els hàbits, la salut i el desenvolupament socioeconòmic. 

Hi ha una relació molt intensa entre la salut mental i la malaltia cardiovascular. És  difícil dir què es primer, si l’ou o la gallina. Es calcula que més de la meitat dels pacients amb insuficiència cardíaca han patit ansietat o depressió. El malestar físic condueix al malestar mental i viceversa; empitjoren els hàbits, apareix la dificultat per dormir, s’incrementa el cansament i la sensibilitat a qualsevol símptoma físic, i baixa molt l’autocura i el compliment del tractament. Per exemple, hi ha estudis que mostren  que quan es mor un cònjuge el risc d’infart es multiplica. Els pacients entren en un cercle viciós de malestar físic i mental sobre el qual no hem incidit prou.  

En els darrers anys el tractament de la insuficiència cardíaca ha canviat moltíssim: disposem de nous fàrmacs molt efectius i de tecnologia molt sofisticada que aporta millories importants en la supervivència i els símptomes, com per exemple nous marcapassos o sistemes de cor artificial. Hi ha hagut una explosió per tractar millor la insuficiència cardíaca. 

Amb optimisme i preocupació. Optimisme perquè cada vegada tenim més possibilitats i tractaments per oferir als nostres pacients. Preocupació perquè aquests avenços tenen un alt cost econòmic i la població amb insuficiència cardíaca és cada vegada més nombrosa, perquè la sostenibilitat del sistema s’ha d’analitzar amb molta cura. 

Si no ho racionalitzem bé i si no sabem prevenir la malaltia ens trobarem en situacions difícils.  

Hi ha fàrmacs que costen milers d’euros, posem molts marcapassos, desfibril·ladors, tractem vàlvules percutàniament, fem cirurgies complexes... Assumir aquest cost per tots els pacients és un repte gairebé impossible. 

El que hem de fer és treballar per la democratització d’aquesta malaltia. Hem de racionalitzar els recursos i els esforços; i això també passa per diagnosticar molt bé. 

Doncs valorant bé què necessita realment cada pacient, i no fent-ho tot simplement perquè tenim la capacitat de fer-ho. I donant molt valor a estratègies menys cares y “glamouroses” però també molt efectives.  

Per exemple, la rehabilitació cardíaca és un camp que hem d’explotar més i està demostrat que redueix el risc de reingressar per insuficiència cardíaca un 30%, el mateix que els medicaments! 

La gestió de recursos en sanitat és un dels grans reptes de la nostra època. Posar en valor tots els tipus de tractament que tenim és clau, considerant totes les estratègies possibles i mirant d’ajustar-les moltíssim al què el pacient necessita i vol. No mirant només els costos sinó el què realment ens poden aportar en quantitat i qualitat de vida. 

Crec molt amb la prevenció i dir-li a algú que ha de fer més exercici físic i tenir una vida més saludable no em costa perquè sé que li funcionarà. No ho veig com una renúncia a un tractament més complexe, sinó com una oportunitat a no haver de necessitar-lo.  

En la insuficiència cardíaca avançada de vegades és més difícil. Afecta al 10% dels pacients i aquests tenen una esperança de vida de 6 mesos. Aquesta malaltia mata més que el càncer de còlon o que el càncer de mama, en som poc conscients... Alguns tenen la sort de poder sotmetre’s a un trasplantament de cor, i aquí sí que ens toca ser molt selectius donat que tenim pocs òrgans i hem d’escollir molt bé qui se’n beneficiarà més. Un trasplantament és un moment espectacular i màgic! Quan als pacients amb insuficiència cardíaca avançada els ‘canvies’ el cor, en 15 dies estan a casa i comencen a fer vida bastant normal és com un miracle. 

Els pacients són la nostra raó de ser i la peça fonamental de la unitat d’Insuficiència Cardíaca. De fet, tenim previst incorporar-ne un a l’estructura organitzativa. 

Hi ha casos d’èxit que son molt gratificants, afortunadament en tenim molts! Recordo recentment un senyor que estava força malament, s’ofegava... li vam fer un tractament, seguiment... les mil i una. I fa dos mesos em va venir a la consulta amb el diploma del ‘Camino de Santiago’ certificant que havia caminat 400 km, a manera de un tribut d’agraïment per l’equip. Això em va emocionar molt. 

Quan van malament, però hem fet tot el possible mèdica i quirúrgicament i a més hem sabut acompanyar el pacient i la família en tot en procés, penso que és, també, gratificant. Per mi, rebre l’agraïment dels pacients i familiars tot i que l’evolució no hagi estat bona, i fons i tot quan el pacient finalment mor, és una mostra de relació que em posa la pell de gallina. Són moments que també donen sentit a la nostra feina (s’emociona). El dia que no m’importi el patiment o la mort, i que no m’afecti una mica a nivell personal, penso que hauré de canviar de feina. Si se’t mort un pacient i no t’afecta, quin tipus de metge ets? La mort d’un pacient, quan tot s’ha fet amb la màxima cura i rigor, és un instrument per donar força al que fem. 

Al contrari: l’existència segura de la mort l’hem de fer servir com un motiu per viure. La vida és fràgil i per aquest mateix motiu és també preciosa. Són les dues cares de la mateixa moneda. La mort l'hem de normalitzar i poder-la tractar amb una certa naturalitat.  El què no podem naturalitzar ni permetre és el patiment. Per això en el nostre dia a dia, estem treballant molt en programes de tractaments pal·liatius, que s’han d’integrar a la nostra activitat diària amb professionals especialistes que treballin coordinadament amb els metges habituals del pacient. Com a metges tractants habituals, no podem abandonar als pacients que sabem que s’acabaran morint. No només hem de pensar en viure bé; morir bé  també és molt important.  

No tinc ningú a la família que sigui metge, el meu oncle és infermer i potser va ser en certa manera una influència.  Jo de fet volia ser periodista perquè m’agrada molt llegir, i escriure. Vaig pensar que m’aniria bé una formació més científica per fer un periodisme més ‘sòlid’, però quan a tercer de medicina vaig començar a tractar amb pacients vaig tenir claríssim que això era el que volia fer i volia ser, ja no hi havia escapatòria!  

El meu mentor era el Dr. Fèlix Pérez i fa un parell d’anys, malauradament, es va morir. Que jo sigui la cap de a Unitat és una mala notícia perquè vol dir que ell no hi és i el trobem a faltar. El cap hauria de ser ell. La nova responsabilitat la visc com un servei a l’hospital i als meus companys. Des de la meva posició actual puc lluitar més per millorar processos, millorar resultats... això em sembla apassionant i de molta utilitat. Però això implica una certa renúncia, ja que toca aixecar el cap de la mirada del pacient, que és realment el què em motiva, i pensar més en el conjunt i l’estratègia global. 

Tots treballem i ens esforcem moltíssim, però potser les dones d’entrada hem de demostrar una mica més encara, o ens hem de sentir alguns comentaris que a un home no li farien. Per exemple, el dia que em van donar la plaça fixa a l’hospital recordo un comentari sobre la maternitat força inapropiat. Jo participo molt en societats científiques, on habitualment la majoria de persones a les reunions són homes encorbatats, que més d’una vegada m’han dit: “ens agrada molt que siguis aquí perquè dones color”. I jo penso: home, potser alguna bona idea també! 

Tot això afortunadament va evolucionant i millorant, de vegades una mica lent, però es veuen canvis de generació a generació; esperem que al futur seguim amb aquesta progressió.