Quina diferències hi ha entre aquesta onada i les anteriors?
L’Hospital està tensionat perquè tenim molts pacients amb la COVID-19. En aquesta sisena onada hi ha proporcionalment, en comparació amb les altres onades, més pacients a les sales d’hospitalització que a les unitats de cures intensives. Sembla ser que això vindria provocat per l’elevada taxa de vacunació de la població i per la variant Òmicron. Sembla ser que el percentatge de pacients que es compliquen i necessiten entrar a les Unitats de cures intensives és una mica menor que amb les altres variants. Tot i així, tenim pacients molt greus infectats amb aquesta variant, també.
"En aquesta sisena onada hi ha proporcionalment, en comparació amb les altres onades, més pacients a les sales d’hospitalització que a les unitats de cures intensives".
Què requereix un pacient d’UCI COVID?
Una Unitat de Cures Intensives és un lloc on es fa una cura especialitzada de pacients que estan o molt malament o en risc d’estar-ho. Per fer-ho senzill, aquest ‘molt malament’ succeeix quan un, o més òrgans, no funcionen correctament: el cor, el ronyó, els pulmons... Els pacients greus amb la COVID-19 normalment necessiten una UCI perquè els seus pulmons no funcionen bé, provocant una insuficiència respiratòria greu. Això vol dir que l’oxigen que hi ha a l’aire no és suficient perquè arribi en les quantitats adients a tot el cos i, per tant, els hi hem de proporcionar més oxigen de manera artificial. A més, aquesta situació suposa que aquests pacients hagin d’estar més vigilats per poder intervenir el més ràpid possible si encara empitjoren més.
Quan s’ha d’intubar un pacient?
La intubació és un procediment que suposa posar un tub per la boca del pacient perquè rebi l’oxigen que necessita. Els pacients s’han d’intubar fonamentalment per dos grans motius: o perquè tenen un nivell de consciencia molt baix, la qual cosa pot provocar que la seva llengua pugui arribar a obstruir la via aèria i provocar ennuegament; o perquè tinguin una disfunció pulmonar tant greu que els dispositius que fem servir per donar oxigen i ajudar a respirar estant desperts (l’oxigenoteràpia d’alt flux o la ventilació mecànica no invasiva) no són suficients per aconseguir portar als teixits l’oxigen que necessiten i eliminar el diòxid de carboni. Aquest segon escenari és el que passa fonamentalment en pacients amb la COVID-19. Aleshores intubem quan necessitem fer respiració mecànica invasiva, però hem de tenir clar que la ventilació artificial no cura res, el que fa és donar-nos temps perquè la resta de tractaments facin efecte.
"Intubem quan necessitem fer respiració mecànica invasiva, però hem de tenir clar que la ventilació artificial no cura res".
Com és el dia a dia en una UCI COVID-19?
Sempre parlem d’una feina d’equip. Els metges a la UCI comprovem com evolucionen les diferents alteracions dels òrgans dels pacients, decidim quin tractament s’ha d’aplicar, vigilem els signes i símptomes del pacient... Però el paper de la infermeria és fonamental. Això és vàlid per a totes les àrees de l’Hospital, però a les Unitats de Cures Intensives és encara més notable. Són les que estan tota l’estona al costat dels pacients. A les UCI la relació entre la quantitat de pacients i les infermeres és més baixa que en una sala d’hospitalització convencional. El malalt crític necessita més cura i més atenció, i per tant, més recursos. La ràtio habitual és de 2 pacients crítics per 1 infermera.
Com ha canviat la feina de la UCI des de l’inici de la pandèmia?
És cert que si comparem una UCI COVID a l’inici de la pandèmia o ara veurem, a simple vista, que la fotografia no ha canviat gaire. Bàsicament hi ha pacients connectats a una màquina de respiració artificial, més o menys desperts. Però sí que han canviat coses, sobretot els tractaments que utilitzem. El març de 2020, amb una malaltia que tenia descrita una mortalitat molt alta, vam haver de provar molts fàrmacs: antiretrovirals, tractaments inmunomoduladors... i poc a poc vam anar que no acabaven de funcionar del tot. També hem après que l’oxigenoteràpia d’alt flux pot ser molt útil mentre que la ventilació mecànica no invasiva només és efectiva en un grup molt reduït de pacients.
Porteu dos anys veient pacients amb la mateixa malaltia. Com ho heu viscut?
Hem anat passant per diferents fases. La primera onada, l’entusiasme i les ganes que hi havia per fer front a una cosa nova eren espectaculars i ens va permetre tirar cap endavant en la situació més crítica.
Quan això va millorar, i hem viscut les diferents onades, va començar a aparèixer la fatiga. Vam tocar de peus a terra i vam veure que això que no era un sprint sinó una marató, una carrera de fons amb l’inconvenient que hi ha moments que hem de córrer molt. I sí, ara estem cansats. A més, la diferència entre la primera onada i les altres és que a la primera onada l’Hospital es va centrar, pràcticament, en un sol tipus de pacients i a partir de la segona onada el nostre objectiu també ha sigut evitar el tancament d’activitat convencional i atendre a tots els pacients amb les millors garanties.
"Tenim molta gent que no està vacunada i quan viuen la situació d’estar ingressat a una UCI et diuen “si ho hagués sabut, m’hagués vacunat”.
Quan arriba un no vacunat a la UCI, què penses?
A la nostra professió ens enfrontem a moltes situacions que en un primer moment ens poden semblar contradictòries: per exemple, una persona que ha begut i ha tingut un accident de trànsit per culpa de la ingesta d’alcohol; a aquest pacient el tractem igual, només faltaria, però d’entrada a algú li pot semblar injust. La nostra feina és intentar ajudar a tothom. Però hauríem d’intentar convèncer a tothom que es vacunés. Tenim molta gent que no està vacunada i quan viuen la situació d’estar ingressats a una UCI et diuen “si ho hagués sabut, m’hagués vacunat”. Enfadar-nos amb aquesta situació no ens aporta res. Hem de fer pedagogia.
Com s’afronta la mort d’un pacient a l’UCI?
La mortalitat a la nostra Unitat ha sigut major que abans de la pandèmia. Sempre hi ha pacients que moren a la UCI. És veritat que, com que hem tingut molts més pacients, hem vist molts pacients que han mort en poc temps. A més, a la primera onada, sobretot, molts dels pacients que es morien ho feien sense la família i amb una relativa soledat. Només ens tenien a nosaltres. És una cosa que no t’agrada que passi, doncs crec que tots tenim el dret de morir acompanyats de les persones que estimem. Per sort, ho hem pogut anar corregint i els familiars poden entrar a acomiadar-se dels seus éssers estimats. Els professionals que tractem amb els malalts i la mort hem de trobar un equilibri que a vegades és complicat: d’una banda, has d’intentar que no t’afecti massa: però d’altra banda, el que no pots fer és que no t’importi. Perquè totes les persones tenen una història al darrere i són úniques. En el moment que ens deixés d’importar la mort d’un pacient crec que hauríem de canviar de feina.
Amb quin moment et quedes d’aquests dos anys de pandèmia?
Moments d’alegria n’hi ha hagut pocs, sincerament. Recordo l’últim cap de setmana de març de 2020 quan estàvem amb un grup de companys mirant de quina manera podíem augmentar la capacitat de llits de crítics de l’Hospital, com podríem trobar més ventiladors, com fer el màxim amb el que en aquell moment teníem i lluitant amb la por de pensar “demà potser no tenim ventiladors per oferir”. Va ser un moment de gran tensió emocional.
Recordo també especialment de les primeres pacients que vam haver d’intubar durant la primera onada. Vam trucar a la seva família i els uns i els altres ens demanaven “digueu-los que els estimo molt”. Estar al mig d’aquesta conversa va ser molt emocionant.
També penso en el companyerisme que hi va haver amb la resta de professionals de l’Hospital. Va ser increïble. Hem sigut capaços d’afrontar com a equip un repte majúscul. Durant aquests dos anys hem après moltes coses!
