Dr. Joaquim Enseñat: “La neurocirurgia està començant a tractar depressions greus i, en un futur, pacients amb algun tipus de dolor”

La neurocirurgia és una especialitat complexa i variada, que va canviant constantment. Requereix una dedicació i estudi continu. Nosaltres fins que no adquirim molts anys d’experiència no arribem al nostre nivell més alt de perfecció tècnica. Cada cirurgia que fas és un repte. L’anatomia del cervell és molt complexa perquè no és sempre igual, és a dir, el cap mai està en la mateixa posició.

La neurocirurgia és una forma de vida. Som persones, som pares, som marits però també som neurocirurgians, és a dir, jo, i crec que tots els neurocirurgians som gent molt dedicada, tota la nostra vida gira al voltant d’això. Per a mi ni tan sols és una feina, és una passió. No conec cap dels meus adjunts ni jo mateix que no vinguem contents a treballar, perquè ens encanta el que fem, a part d’una feina, és un hobby, una diversió, i una forma de vida.  

Jo volia ser jugador de bàsquet, però també m’apassionava la idea de ser neurocirurgià. Quan vaig començar a estudiar vaig veure com funcionava el cervell i a la vegada em vaig adonar que m’agradava la cirurgia. Suposo que la combinació de les dues em va portar a materialitzar aquesta idea que de jovenet em semblava apassionant. De fet jo vaig estudiar a Reus i allà no hi ha neurocirurgia, de manera que durant els 6 anys de carrera no la vaig poder estudiar fins que vaig acabar i havia d’escollir l’especialitat. En aquell moment vaig intentar aconseguir algun lloc on poder-la aprendre.

És tant complexa perquè nosaltres podem fer molt de mal. Una mala cirurgia implica unes seqüeles definitives pel pacient que li poden canviar la vida completament. Podem crear greus problemes i com que som molt conscients d’això, la nostra cirurgia va destinada a que això no passi. Hi ha vegades que els mateixos tumors ens compliquen molt la situació. Hi ha vegades que aquests dèficits són insalvables, o hi ha vegades que es requereix d’una tècnica quirúrgica molt refinada per poder treure el tumor i no produir aquests dèficits. Això ens crea una gran pressió. Per això és tant complicada perquè ens fa molta por fer mal a la gent i ho podem fer fàcilment. És una especialitat que quirúrgicament és complicada i psicològicament també.

Preparar-se a nivell tècnic és un procés. Quan ets un cirurgià jove no pots fer determinades cirurgies. Hi ha una escala d’aprenentatge; primer es fan operacions fàcils i després més difícils, a més es va acompanyat de persones amb més experiència i això et permet anar millorant sense fer mal. Un exercici que proposo als meus adjunts és que reprodueixin la nit anterior a la operació tota la cirurgia. Ens ajuda molt disposar de laboratoris de neuroanatomia per aprendre abordatges ja descrits i també de nous, ens serveixen per investigació. En aquests laboratoris hi ha cervells de persones que en el seu moment van decidir donar-los a la ciència i allà hi ha microscopis i navegadors que ens permeten operar. Es tracta de reproduir el que seria un quiròfan.

La preparació tècnica evoluciona en paral·lel amb la preparació psicològica, però no tothom serveix per ser neurocirurgià. Jo crec que és un procés al llarg del qual vas aprenent. El primer cop que tens un problema i que un pacient va malament suposa un cop molt important. Crec que és important clau una certa distància emocional amb el pacient perquè sinó no podríem operar, però sense oblidar la part humana.

La principal diferència respecte quan jo vaig arribar és que actualment tenim una planificació prequirúrgica molt bona amb sistemes 3D que ens permeten veure on està el tumor i quin tipus d’abordatge utilitzar. Tenim una imatge intraoperatòria molt important, microscopis i sistemes de navegació molt bons, ressonància intraoperatòria molt bona que ens permet en tot moment saber on estem. També una part de neurofisiologia que ens permet veure la funció neurològica.  A vegades operem amb el pacient despert, i  si per exemple li afectem l’àrea del llenguatge això ho podem veure. Si hem d’operar un tumor en l’àrea del llenguatge, l’única manera que tenim per saber si al operar el podem deixar sense parlar és que el pacient parli, per això el deixem despert durant l’operació, amb la medicació adequada perquè no senti dolor.

Per altra banda, la cirurgia mínimament invasiva com la transorbital, una branca important de la meva especialitat, ha representat una millora destacable en la neurocirurgia. Hi ha menys defectes estètics i el pacient en 24 hores se’n pot anar a casa. La idea és que se’n vagi sense que ningú li pregunti si s’ha operat. No tallem el cabell, no fem incisions visibles... Abans es feia una gran obertura i la recuperació implicava de 10 dies a 3 setmanes d’ingrés.

També realitzem cirurgia funcional, en la qual posem estimuladors cerebrals per poder millorar la simptomatologia dels pacients de Parkinson, o epilèpsia greu. En aquest últim cas parlem de pacients que poden tenir 20 crisis diàries. La idea és localitzar la zona del cervell que produeix aquesta epilèpsia i si es pot extreure es fa, sempre i quan les seqüeles siguin assumibles.

Estem començant a tractar pacients psiquiàtrics, per exemple depressions molt greus que puguin ser tractades amb neurocirurgia. I en futur ens agradaria fer cirurgia del dolor, s’ha vist que determinades estimulacions cerebrals profundes fan que un pacient amb un tipus de dolor pugui millorar. Hi ha àrees del cervell que participen en els processos del dolor, posar un elèctrode en aquesta zona podria fer que aquests pacients no tinguessin aquestes crisis, però tot això s’està investigant.

Abans del COVID vam anar a Àfrica a operar, concretament a gent jove, a nens. Vam estar a Tanzània (Zanzíbar), i després a Kènia, (Mombassa), patrocinats pel FAHID (Fons d'Ajuda Humanitària i al Desenvolupament del Clínic). Val la pena realitzar una experiència en aquests països perquè recordes perquè ens vam fer metges, és una cosa que tots hauríem de fer. Aquí ens queixem que no tenim recursos però allà te n’adones de la realitat. Sense recursos tot és molt més complicat. Per exemple a quiròfan no hi havia llum i només podíem operar quan hi havia llum natural. A pesar d’això, allà no vaig veure mai que cap família abandonés a un pacient, fins i tot si hi havia nens que no tenien família, allà hi havia gent que els adoptava, i això aquí no passa. Sempre que hi havia un pacient, hi havia 4 o 5 persones al voltant d’aquella persona. No tenen recursos però tenen una humanitat que moltes vegades aquí ens falta.  

El major èxit són tots els pacients que han anat bé. O si no ha estat així, quan la família et dona les gràcies és molt gratificant, perquè a vegades la medicina no és salvar vides, és ajudar a morir, millorar la qualitat de vida del pacient...

I un dels majors reptes jo crec que és ser cap de servei. A mi m’agrada dir-li “gestor d’emocions”. Liderar i fer que l’equip sigui millor dia rere dia. És un repte que tothom entengui la teva forma de veure les coses, que siguis capaç de ser flexible... Necessites que la gent es cohesioni com un grup, que ens ajudem tots perquè el pacient vagi bé, i quan això passa és un èxit de tots.