Dr. Joan Giralt: “Hi ha adolescents que no accepten la seva diabetis i t'arriben moltes vegades en estat molt greu”

Doncs molt. Molta gent ho desconeix, però aquesta malaltia afecta a molts òrgans i afecta sobretot, i de vegades de forma molt greu, a òrgans que es nodreixen de vasos sanguinis de petit calibre com són el cor, el ronyó i l'ull. A l'ull el pot afectar de manera molt severa i greu. 

Pot controlar-se amb insulina, amb pastilles o fins i tot sense cap tractament, només amb dieta i exercici. Com sempre els dic als meus pacients, és important estar molt ben controlat... Però estar ben controlat no vol dir que igualment no puguis tenir complicacions. Així com en altres malalties fas un tractament i et cures, aquí no: el dolent de la diabetis és que el tractament pot afavorir que no desenvolupis complicacions... però no necessàriament. Evidentment, si estàs mal controlat, el risc de fer complicacions és molt més alt.   

Afecta sobretot produint alteracions a la retina, que és la part posterior de l'ull. És un teixit nerviós al que pot produir isquèmia, és a dir, falta d'oxigen. I la falta d'oxigen fa que dintre de l'ull es produeixin unes substàncies destinades a produir uns nous vasos sanguinis que aportin aquest oxigen que falta. 

I això, que sembla un mecanisme de defensa de l'ull davant d'aquest problema, es converteix en un problema de veritat, perquè aquests vasos creixen d'una manera desorganitzada, amb unes parets de mala qualitat que perden el que porten a dintre, és a dir, la sang amb l'oxigen. I això pot comportar problemes de pèrdua de visió. El pacient pot notar miodesòpsies: la sensació de veure taques, com teranyines, que és la sang que perden aquests vasos i que estan dintre de l'ull.

La pèrdua de la visió total que es pot produir en casos molt avançats de la retinopatia diabètica proliferativa greu. Quan aquests vasos dels què parlàvem abans creixen, traccionen, arrosseguen, la retina i poden produir el que anomenem despreniment de retina traccional. 

És important també l'edema macular, que vol dir que s'acumula líquid a la màcula. La màcula és la part central de la retina. Hi ha moltes malalties que afecten la màcula, i la diabetis és una d'elles: pot afavorir l’acumulació de líquid a la màcula, provocant pèrdua de visió. 

La retinopatia diabètica pot ser lleu, moderada, greu i molt greu, amb o sense edema macular. La malaltia comença amb petites hemorràgies, micro aneurismes, i pot progressar amb el temps: es pot produir un cúmul de lípids, es poden produir infarts a les capes de fibres nervioses de la retina... que poden acabar produint aquestes substàncies que generen la producció dels neovasos, aquells nous vasos sanguinis que hem comentat abans.  

Sí, pots quedar-te cec, sí. És una malaltia que pot ser molt greu. I el tema important, que cal tenir molt en compte, és que moltes vegades tu pots tenir retinopatia diabètica i no ser conscient de que la tens, perquè quan tens símptomes és quan normalment la patologia està ja avançada. Per això en pacients amb diabetis són molt importants les revisions periòdiques .  

Pèrdua de visió, veure borrós... I si evoluciona a pitjor, que sagnin els vasos. Llavors és quan el pacient veu el que dèiem abans: taques dintre de l'ull, el que vulgarment es diuen mosques flotants, teranyines... o, fins i tot, pèrdua completa de la visió perquè s'ha produït un sagnat important i l'ull està ple de sang. En casos molt avançats es poden produir despreniments de retina, el que provocaria una pèrdua de visió molt severa. 

(RIU) Irreversible... Com sempre dic, en medicina no existeix ni el sempre ni el mai! Com més tard ho agafes menys possibilitats tens de millorar, d’acord? Tenim tractaments, però de vegades pots aturar la malaltia però no millorar-la. També pots millorar-la, però sempre quan abans la tractem, millor. 

Per parar aquesta malaltia disposem del làser, que és un tractament molt important, tenim fàrmacs més nous, que també funcionen molt bé, que són medicaments líquids que injectem dintre de l'ull. El que passa que normalment aquests medicaments tenen un efecte temporal i s’han d'anar repetint. I finalment la cirurgia, que quan la fas és perquè, normalment, la malaltia està molt avançada. 

Depèn de la gravetat del cas. Si tenia la retinopatia diabètica proliferativa, on només hi havia sagnat i res més...  

Però es clar, si té un sagnat important que no es reabsorbeix, aquest pacient no hi veu. Llavors, després de la cirurgia, passa a veure el que veia abans de tenir el sagnat. O de vegades potser que hi vegi una mica menys que abans perquè la cirurgia també té conseqüències: el fet de fer-li làser et pot ajudar a salvar aquell ull, però pots perdre una mica de visió nocturna, sensibilitat al contrast, fins i tot una mica d'agudesa visual. I camp visual, també. 

No, però hi ha un tant per cent que sí. Per això són importants els controls. Bàsicament hi ha dos tipus de retinopatia de diabètics, que poden ser de tipus 1 i tipus 2. Normalment quan es diagnostica una diabetis tipus 1, el pacient triga entre 3 i 5 anys en poder desenvolupar retinopatia diabètica. Aquí a l’inici no és tant important el seguiment o l'examen per part de l'oftalmòleg. Però sí a partir dels 3 a 5 anys d'haver-se diagnosticat. La diabetis tipus 2  normalment es diagnostica en gent de més edat: són pacients que normalment fa anys que són diabètics, però que no han estat diagnosticats. A aquests pacients sí que els hem de veure de seguida perquè poden patir ja retinopatia. És important.

És bàsic. És la clau per intentar que aquests pacients no acabin amb ceguesa. La prevenció és actuar sobre la seva diabetis, que estigui ben tractada amb uns nivells de glucèmia estabilitzats, actuar sobre factors de risc que també influeixen sobre la malaltia, com són el tabac, el factor de risc més important, la hipertensió i el colesterol... Controlar aquests factors és molt important. I també els exàmens del fons d'ull per veure si la malaltia es desenvolupa.  

Es fa molt a nivell institucional, com ara campanyes d'informació als pacients. I jo crec que sí que és responsabilitat de tots: de la part mèdica i del pacient.  

Aquest dilluns una pacient em firmava el consentiment per operar i olorava a tabac. I dic: “vostè fuma, oi?”. I diu, “sí”. Llavors també hi ha una responsabilitat del pacient.... També tenim nois i noies adolescents, sobretot noies, que no accepten la seva malaltia i no es cuiden. I això és terrible, perquè aquestes pacients t'arriben moltes vegades en estat molt i molt greu. És molt important la relació amb els familiars, que estiguin a sobre per fer els controls i fer veure la importància de cuidar la seva malaltia i de fer les revisions. 

Cada setmana puc tenir 10 pacients diabètics als que vaig controlant. Que no vol dir que estiguin malament. Alguns tenen una mica de retinopatia, però es mantenen bé perquè els controlem cada sis mesos. 

Però estem millor que abans. És bo dir-ho! Jo fa quinze anys tenia més casos que havia d’operar i retinopaties diabètiques molt més severes. Avui en dia ha baixat molt, perquè el control de les diabetis es fa molt millor: la població està molt millor portada pels metges de capçalera, endocrinologia, etc., per la qual cosa veiem menys casos.  

Ara els casos més greus, normalment, són de pacients de països on els agrada molt el dolç, com el Marroc o el Pakistan, i que no han estat del tot ben controlats. Llavors ens arriben amb retinopatia avançada. Això és més freqüent. Però la realitat és que, a nivell global, hi ha una millora respecte a fa uns anys. 

Que si no s'ha vist mai per un oftalmòleg que ho faci, que si fuma deixi de fumar i que es controli el colesterol i la tensió arterial. Però, número 1: anar a  l'oftalmòleg  si és que no hi ha anat mai des de que està diagnosticada.