Dr. Joan Bartra: “Cada vegada podem controlar millor la malaltia al·lèrgica, tot i que avui dia encara estem molt lluny de la curació”

És una inflamació de la via respiratòria començant pel nas o els ulls que també pot afectar als bronquis. La inflamació del nas és la rinitis, la dels ulls és la conjuntivitis i quan s’inflamen els bronquis parlem d’asma. Quan parlem d’al·lèrgia respiratòria, ens referim a la rinoconjuntivitis o bé asma. A més és freqüent que apareguin les dues en un mateix pacient.

En la nostra àrea geogràfica són els àcars de la pols. En la zona del litoral i prelitoral hi ha unes condicions d’humitat alta i temperatures no molt extremes que fa que el cicle biològic de l’àcar sigui molt més actiu.

Uns altres dels al·lèrgens principals són els epitelis, el pèl dels animals domèstics que habitualment són el gat i el gos però també pot ser un conillet d’Índies per exemple. Quan es parla d’epitelis, el que produeix l’al·lèrgia són les proteïnes que es troben al pèl, a la caspa, a l’orina i a la saliva, depèn de quina és la proteïna, pot estar en més concentració o menys.

També hi ha l’al·lèrgia pol·línica, als pòl·lens d’arbres o d’herbes. En el cas dels arbres, en el nostre medi, són els de la família de les cupressàcies, com el xiprer. També és prevalent l’al·lèrgia al pol·len de plataner i al pol·len d’olivera. Quan parlem d’herbes, les gramínies, les que tenen gra com el blat, són les principals causants. També les males herbes com la parietària (herba de paret), de la mateixa família que les ortigues.

Hi ha nous al·lergògens, o més quantitat dels que ja hi havia, per exemple per la nova política d’arbres ornamentals que es posen a les ciutats. Pot ser que en els darrers anys trobem presència de pòl·lens que amb anterioritat no hi eren. Per exemple a la ciutat de Barcelona trobem plantes ornamentals de la família de les oliveres (oleàcies) que aquí creixen més fàcilment. Les proteïnes del pol·len d’aquestes plantes també són responsables de moltes al·lèrgies respiratòries.

 Els canvis en el ritme de pol·linització pel canvi climàtic o  la presència de plantes no autòctones, que anys enrere no hi eren, son factors que influeixen en l’al·lèrgia al pol·len. A mesura que som capaços de veure què és el que respirem gràcies a l’aerobiologia -la ciència que estudia les partícules suspeses en l’aire-, veiem que hi pot haver presència de nous desencadenants d’al·lèrgia respiratòria.

Per exemple, un altre al·lergen són les espores de fongs. Així com els pòl·lens segueixen una distribució semblant cada any, les espores de fongs es poden comportar d’una manera molt més erràtica, en 24-48 hores poden augmentar més del 1000% perquè són mot més influenciables per les condicions atmosfèriques.

No sabem el perquè. Ningú neix sent al·lèrgic, pot ser que hi hagi una certa predisposició, i a partir d’aquí fa falta que existeixi una alteració del sistema immunitari induït per un contacte amb l’al·lergen sostingut o esporàdic. Perquè hi hagi al·lèrgia hi ha d’haver una fase de sensibilització, significa haver estat en contacte amb l’al·lergen sense tenir cap reacció. A partir d’un moment determinat comença la reacció al·lèrgica. No sabem quan es comença a orquestrar, no hi ha cap biomarcador que ens ho digui, perquè hi ha pacients que mai fan al·lèrgia, i altres sí, i a edats molt diverses.

El sistema immunitari es dedica a lluitar contra agents externs quan no ho hauria de fer. Ja siguin pòl·lens, àcars, aliments, fàrmacs, o verí d’abella o vespa. Quan l’al·lergen, que és una proteïna, entra en l’organisme es generen unes defenses (els anticossos IgE) que estan en la superfície d’algunes cèl·lules. Aquestes, al activar-se, alliberen unes substàncies com la histamina o les triptases que desencadenen tota la simptomatologia de la reacció al·lèrgica. Quan es produeix un xoc anafilàctic hi ha una alliberació massiva que afecta al sistema cardiovascular que es descompensa o bé afecta al sistema respiratori que entra en col·lapse amb risc de compromís vital.

On ara hi ha realment una revolució és en el tractament amb fàrmacs biològics, que inhibeixen totes aquelles molècules que participen en la resposta immunològica inflamatòria. També s’estan desenvolupant noves vacunes que és l’únic tractament que a dia d’avui és capaç de canviar el curs natural de la malaltia. Les vacunes “resetegen” el sistema immunitari perquè la producció d’anticossos contra proteïnes externes no es produeixi, o es faci en menor quantitat. També poden fer que apareguin altres anticossos que neutralitzin els causants de la reacció al·lèrgica (IgE). Hi ha hagut pacients que han tingut xocs anafilàctics per picades d’himenòpters (com abelles o vespes) i després d’uns mesos d’estar en tractament amb vacunes, no han tornat a tenir cap mena de reacció per noves picades, o ha estat molt lleu. Són pacients que han estat a punt de perdre la vida. Això demostra fins a quin punt les vacunes poden ser efectives.

Per entendre una al·lèrgia fa falta conèixer bé el desencadenant o al·lergen, que és el factor X de l’equació. El factor Y és el que passa dins l’individu. Malgrat això, la reacció al·lèrgica no és sempre la mateixa en quant a gravetat, perquè també hi poden intervenir molts altres factors difícils de controlar. Això fa que quan algú s’exposa al mateix al·lergen, a vegades pot tenir manifestacions clíniques més greus i altres no tant. Potser perquè la quantitat d’al·lergen és diferent, potser perquè a nivell hormonal la persona està diferent...

Quan hi ha una al·lèrgia hi ha un desequilibri, es trenca una homeòstasi immunològica en la que hi intervenen molts protagonistes. Entenent la complexitat d’aquesta alteració, també són complexes els mecanismes per revertir-la i tan de bo algun dia arribem a la curació. Cada vegada coneixem millor quins són els desencadenants de les reaccions al·lèrgiques. Per tant, si coneixem allò que la produeix podem donar consells preventius. També s’han desenvolupat fàrmacs que ajuden a controlar els símptomes i que tenen pocs o cap efecte secundari. El control de la malaltia al·lèrgica cada vegada és més possible i efectiu, però a dia d’avui estem molt lluny de la curació.