Dr. Gerard Sánchez i Dr. David Paredes: “No veiem la mort com un fracàs, sinó com un procés a partir del qual es pot generar una nova vida”

Gerard Sánchez: La Secció s’encarrega de la detecció dels donants de l’hospital, de la valoració d’aquests possibles donants i de la coordinació de tot el procés que comporta des de l’extracció de l’òrgan fins al trasplantament. Al Clínic tenim unes 80 visites cada any de persones que volen manifestar ser donants. 

David Paredes: També tenim un paper clau en la coordinació amb l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT) i la Organización Nacional de Trasplantes (ONT) sobretot en rebre les ofertes de possibles donants que ens arriben d’altres ciutats o d’altres comunitats autònomes que ens correspondrien al nostre centre. 

DP: A part de gestionar els donants propis, com hem mencionat abans, quan rebem l’oferta d’un donant que està en un altre hospital ens truquen de l’OCATT i nosaltres fem de pont amb els equips de trasplantament de cada servei. Ens donen tota la informació sobre el donant i la valoració de l’òrgan que ha fet l’altre centre. Llavors nosaltres avaluem la proposta dins dels nostres criteris d’acceptació i la transmetem a l’equip de trasplantament que correspongui. Si l’equip accepta ja es gestiona el trasllat d’un equip nostre al centre on hi ha el donant per procedir a l’extracció de l’òrgan i portar-lo cap al Clínic el més aviat possible. 

GS: La nostra feina també és detectar possibles donants i valorar els òrgans que podríem ser òptims per el trasplantament. No obstant, l’OCATT és qui gestiona la distribució d’aquests òrgans ja que coneix les necessitats urgents de tots els centres. Tot el procés és molt clar i transparent.  

GS: Efectivament. Hem de prendre decisions molt importants en molt poc temps. Quan et fan una oferta per un possible òrgan hem de respondre en menys de 30 minuts, sinó el perdem. 

DP: La normativa legal diu que tots som donants sempre i quan, en vida, manifestem que no volem ser-ho o ho deixem per escrit. Sempre que hi ha una persona que compleix els criteris per ser donant cadàver revisem la història clínica i investiguem si hi ha voluntats anticipades. Aquesta informació ens pot servir per transmetre a la família si aquesta persona havia manifestat, o no, si volia ser donant. El diàleg amb la família no el fem per tenir l’autorització sinó per preguntar si sabien si aquesta persona havia manifestat en vida si volia ser donant.  

GS: Malgrat que la llei diu que tots som donants mai tirem endavant una donació sense el consentiment de la família. 

GS: Doncs intentem explicar a la família el sentit positiu de la donació. No pretenem convèncer a les famílies sinó ajudar-los a viure la donació com un procés positiu. 

DP: A vegades és molt dur, però és un treball multidisciplinar ja que les coses poden ser més senzilles quan hi ha hagut una adequada comunicació amb la família des de que el pacient entre en situació crítica a l’Hospital. És un procés. 

GS: És una feina d’equip. És important que des d’un inici es faciliti tota la informació a les famílies: a urgències, a les unitats de cures intensives... Tots els professionals de l’hospital hem d’estar implicats en el procés de donació.  

GS. Una de les claus de l’èxit del nostre model és que les coordinacions de trasplantaments estan a dins dels hospitals i amb una relació molt intensa amb les unitats on es generen els donants (urgències, UCI...).  Un altre clau de l’èxit ha estat la comunicació del model de trasplantament espanyol i català. La societat és molt conscient que tenim un model excel·lent i té molta confiança amb el sistema. No em crec que la nostra societat sigui més generosa que altres països, però el model està molt ben organitzat i el seu èxit ha arribat de manera positiva a la societat. 

DP: Crec que les famílies, i la societat en general, han d’entendre aquest missatge, però també és una frase que ens podem aplicar a nosaltres mateixos i que els propis professionals dels hospitals també s’han de fer seva. Si els professionals sanitaris no ens creiem aquest procés és molt difícil que la societat hi participi. La donació ha de ser una part integral del procés de final de vida i tots hi podem posar el nostre granet de sorra.

DP: Hem posat en marxa un projecte amb els pacients que estan en llistes d’espera per preparar-los i informar-los de tot el procés: com funciona una donació, com pot ser el tractament, com es farà el seguiment... però una cosa amb la qual hi posem molt èmfasi és explicar d’on poden venir els donants, com es generen els donants, per què hi ha donants... d’aquesta manera volem que els pacients sàpiguen quines coses han de passar i perquè han de passar.  

GS: La llei de l’eutanàsia permet que una persona, en certes condicions de malaltia neurològica o respiratòria irreversible i greu, pugui sol·licitar el procediment d’ajuda a morir, i per una altra banda també existeix el dret de tot ciutadà a ser donant. Aquestes dues voluntats s’han de respectar, però hem de compatibilitzar en alguns casos aquests dos drets. Hem de deixar clar, però, que son dos processos separats, però la nostra obligació com a professionals de la salut és intentar garantir aquesta doble petició. Encara n’estem aprenent, però aquesta situació ens ha fet canviar alguns circuits perquè és un escenari nou. En cap cas nosaltres anem a buscar possibles pacients que es puguin acollir a l’eutanàsia per fer augmentar les donacions.