Dr. Ferran Masanés: “Hem de conèixer el grau de fragilitat que té el pacient per avaluar correctament el grau d’intensitat terapèutica que hem d’aplicar en cada cas”

El Comitè d’Ètica Assistencial és un òrgan consultiu que assessora davant de possibles dilemes ètics en l'àmbit sanitari durant la pràctica clínica assistencial. És un comitè multidisciplinari que està format per: metges, personal d’infermeria, de treball social, filòsofs, advocats. És un comitè autònom i independent a la direcció de l’hospital. 

El comitè té una permanent que es reuneix cada 15 dies i celebrem 3 reunions plenàries cada any. També ens reunim, de manera extraordinària, quan s’ha d’avaluar un tema concret. 

Bàsicament, tenim la funció d’assessorar sobre dilemes ètics durant la pràctica assistencial. També fem Ies valoracions de tots els procediments de donació dels trasplantaments de donant viu. En aquest aspecte, el comitè exerceix com a defensor del donant. Sobretot ens centrem en avaluar que el donant faci aquest acte de manera altruista i sense cap tipus de coacció. 

Sovint ens trobem en situacions dels dos extrems de la vida. És a dir, per una banda processos de final de vida:  i això vol dir sobre la presa de decisions en pacients d’edat avançada o d’inici de vida: moltes vegades en relació a l’aplicació de tècniques de reproducció assistida- per exemple: la selecció embrions en casos concrets-. També hi ha altres decisions sobre tractaments que no tenen prou evidència científica o temes que estan relacionats amb els consentiments informats que se’ls facilita als pacients quan s’han d’intervenir o es van a fer una prova diagnòstica. També fem tasques formatives per professionals de dins i de fora l’hospital, en especial per a residents. 

A tots els membres del comitè se’ls demana que tinguin formació o interès en temes ètics. El Comitè utilitza el mètode deliberatiu i s’utilitza l’aplicació dels principis de bioètica. Fa quasi 20 anys que formo part del comitè d’ètica i mai hem arribat a fer una votació per decidir un posicionament. Sempre hem pres les decisions per consens. Que el Comitè estigui format per diferents perfils professionals facilita la manera de prendre les decisions. Per exemple, la visió que aporten els filòsofs és molt interessant, ja que aporten una visió molt diferent de la que podem tenir els professionals sanitaris.

No. És cert que en aquests últims anys algun tema ens ha portat a una deliberació més complexa, però quan es pren la decisió final la prenem convençuts que allò que hem acordat és el millor pel pacient i la institució. En els processos de deliberació no recordo que hi hagi hagut un vot discordant, per exemple. 

Pel que fa a l'aplicació de la Llei de l’eutanàsia, un cop aprovada,  el comitè ha estat al costat de la direcció de l’hospital per assessorar en els aspectes que han estat necessaris i el nostre paper, sobretot, ha estat fent tasques formatives. També hem ajudat a redactar els dos protocols interns que disposem a l’hospital per aplicar la Llei amb totes les garanties.  El balanç que faig del desplegament de la Llei de l’eutanàsia a l'hospital és molt positiu. Hi ha hagut 10-12 pacients que han demanat acollir-se a la llei. 

Aquest tema ha estat el que més ha costat al comitè des que jo en soc membre. Vam estar diverses setmanes valorant aquest projecte. És un tema molt complexe i la seva aprovació final es va donar conjuntament amb el comitè d’ètica de recerca perquè el que es va aprovar era una aplicació en el context d’un projecte de recerca. Malgrat tot, és un tema que genera discussió i, tot i que vam aprovar per consens, no va ser un tema fàcil de valorar. El Comitè d’Ètica Assistencial va participar en aquest procés, de manera mes marcada, valorant l’acte de donació d’un òrgan d’una persona viva. 

Que el projecte del trasplantament d’úter tingués l’aprovació del comitè d’ètica assistencial i del comitè d’ètica de recerca era un dels punts imprescindible perquè es tirés endavant. Ho vam valorar i ho vam aprovar convençuts. Si no ho haguéssim aprovat, no s’hauria pogut portar a terme. 

Seguirem avaluant processos d’inici i de final de vida, segur. Hi ha dos temes de futur que ens donaran més feina als comitès d’ètica com son: els temes relacionats amb teràpies genètiques i els temes relacionats amb l’aplicació assistencial de la  intel·ligència artificial. 

Evidentment és un repte. Ara bé, malgrat la multidisciplinarietat del comitè ens podem trobar que els membres no dominem un tema amb suficient capacitat com per fer-ne un dictamen. El que fem en aquests casos és convidar a experts en la matèria perquè ens assessorin i formin en certs aspectes. Un cop tenim les eines per decidir, deliberem el posicionament del comitè. 

Hem de donar la mateixa excel·lència que donem en l’atenció a la malaltia en l’atenció al final de vida dels nostres pacients. L'Hospital va decidir crear el projecte de ‘Final de vida’ dins del Pla Estratègic (NUCLI 2025) i l'objectiu era identificar quines àrees de millora teníem i dissenyar mesures concretes per millorar l’atenció en el procés de final de vida. En ple desenvolupament del projecte es va esclatar la crisi de la COVID-19 que ens reflexionar d’alguns aspectes que es podrien haver fet millor.  

La solitud dels pacients. En aquells pacients que el seu procés de mort és previsible hem de donar la millor atenció possible i això passa per millorar la coordinació entre diferents nivells assistencials, avançar-nos i coordinar-nos millor, intentant que aquestes morts previsibles no es produeixen a Urgències, i si es presentessin que els pacients  la família tinguin un espai íntim - habitacions individuals- en aquest procés.  

Alhora, caldria poder identificar correctament quan un pacient es troba en un procés de final de vida. Això permetrà, entre d’altres, adaptar l’esforç terapèutic del pacient en funció de la seva situació. 

Ha canviat de forma radical. Fa 30 anys hi havia gent gran atesa a les sales de medicina interna i geriatria. Ara, en totes les sales ingressen pacients geriàtrics. La població s’ha envellit molt i dins d’aquest grup hi han pacients molt fràgils. Això implica que els altres professionals de l’hospital - no només els especialistes en geriatria- han de conèixer aquells aspectes diferencials de l’atenció a les persones grans. És una realitat que no podem defugir. Aquest abordatge ens permetrà tenir un coneixement de quines son les necessitats d'aquests de pacients, que sovint van més enllà de la cura del pacient i abasten també una vessant social.  

La fragilitat no és una malaltia concreta sinó una condició de salut, però s’ha de saber detectar. L’edat en si no ha de ser una limitació de les actuacions que fem, però hem de trobar un punt d’equilibri. Per tant, hem de conèixer saber el grau de fragilitat que té el pacient per avaluar correctament la intensitat diagnostico-terapèutica que hem d’aplicar en cada cas.  

Al principi de la meva vida professional la mort m'afectava més i amb els anys he entès que és una part de la nostra feina assistencial. Hi ha casos que t’afecten més i d’altres menys, però  intentem  acompanyar al pacient i a la seva família en aquesta etapa de la vida el millor possible.  

Els professionals que pugen cada vegada se’ls forma més en aquest aspecte. Abans no teníem formació sobre com afrontar la mort dels pacients. En aquest aspecte estem millor que fa 30 anys, segur.