Què recordes dels primers dies?
Els primers dies van ser un caos. Un caos en el sentit de que ens enfrontàvem a una situació que no coneixíem que havíem rebut informació de pocs dies abans del que havia passat a Itàlia i després a Madrid i ja començàvem a veure que aquí passaria el mateix.
La sensació més personal és la d’estar a punt de col·lapsar vàries vegades. D’arribar a casa i pensar que l’endemà això no hi haurà qui ho manegui.
L’Hospital estava preparat per atendre els primers casos sospitosos però aviat tot es va desbordar. En quin moment vau veure què l’amenaça es convertia en pandèmia?
L’Hospital tenia i té molta experiència en malalties importades i tenim el codi Ubuntu, les sales d’aïllament, tant a Urgències com a l’AVI. I per tant la complexitat d’un pacient infecciós no preocupava. El que ens va preocupar era la magnitud de la tragèdia, el fet de veure que al cap d’uns dies de començar a arribar pacients, el nombre dels que arribaven era superior a les sales que podíem habilitar per atendre’ls. Teníem una planificació d’obertura de sales que es va desbordar, va haver-hi algun moment en que vam haver d’habilitar dues sales el mateix dia.
Això ens va començar a preocupar de que si anava in crescendo no seríem capaços de poder-ho atendre. Per això vam fer obres a correcuita per posar els punts d’oxigen en el passadís de la 4a planta, perquè veiem que arribaria un moment en el que a Urgències no hi cabrien tots els pacients, no tindríem llits preparats i com a mínim tenir un lloc on atendre aquests pacients.
Després del primer cas diagnosticat a l’hospital, es va convocar el comitè de crisi, cap al 26 de febrer.
Exactament. Això va ser un encert. No sé perquè vam ser tan ràpids, perquè després d’allò sí que hem aprés a córrer i a prendre decisions ràpides, però en aquell moment, encara no. Vam tenir el primer cas el dia 25 i el dia 26 vam constituir el gabinet de crisi. Això és una cosa que va ser un encert.
Amb quin objectiu es va constituir el gabinet? Qui en formava part?
El comitè de crisi és un òrgan de coordinació, de compartir el que està passant i veure quines decisions has de prendre a curt, mitjà i llarg termini.
Crec que la composició també la vam encertar. Hem pogut fer alguns retocs però bàsicament hi ha les dues persones amb responsabilitat assistencial directa, la Directora Infermera i el Director mèdic; el coordinador de crítics, que alhora és el que porta el comitè operatiu – les decisions que es prenen al comitè de crisi es porten a l’operatiu per executar-les amb la màxima celeritat-. També hi ha el cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia, perquè al ser una malaltia d’aquestes característiques era fonamental; el cap d’Urgències, perquè era la porta d’entrada; la Directora per a les persones, ja que la prevenció dels riscos laborals ha estat en el centre de totes les actuacions; el director de Qualitat i Seguretat Clínica, l’adjunt a la Direcció per a la seu Plató i un representant dels serveis quirúrgics, tots ells cabdals per a la reorganització de l’activitat assistencial, i el cap de Comunicació, perquè una de les coses que ens semblava més fonamental era mantenir una política de transparència absoluta. Totes les decisions les comunicàvem a tothom perquè aquesta era la millor manera de compartir o d’alinear a tota la institució.
Has presidit el comitè de crisi des d’aleshores, com es va preparar l’hospital? Com s’anaven prenent les decisions?
Ara està més estructurat que a la primera onada. Aleshores eren decisions molt en calent, però partint d’un principi que ha sigut clau: valia la pena prendre decisions ràpides tot i que les haguéssim de corregir a l’endemà. A aquest assaig-error no hi estàvem gaire acostumats i realment ens ha ajudat molt. Ser conscients que ens podíem equivocar però que havíem de fer coses. I per tant, les decisions que es prenien s’analitzaven immediatament i es corregien si calia. Això, després, al llarg d’aquests dos anys ho hem anat estructurant més i ho hem procedimentat. Jo crec que el punt clau ha estat la celeritat a l’hora de prendre decisions i, sobretot, no tenir por de equivocar-nos.
Hotel Salut, els pacients ja no cabien a l’hospital. Com es decideix muntar el dispositiu?
La necessitat d’un nou dispositiu la vam veure ràpidament, veient que les xifres de contagis anaven creixent. I també per un altre aspecte que no és gens menor, és que no vam voler convertir l’hospital en un “hospital COVID”. Per tant, tot i que evidentment es va reduir l’activitat perquè la capacitat era la que era, vam continuar tenint pacients no COVID. Aquest és un tema que vaig transmetre des del primer moment per un concepte d’equitat, ja que ens semblava que tot malalt, sigui o no sigui COVID, té el mateix dret de ser atès en un hospital com el nostre.
Va haver-hi vàries iniciatives: una va ser compartir pacients amb els hospitals privats. Això va ser també molt important i va haver-hi fluxos amb Dexeus, Teknon i Sagrat Cor. Però va arribar un moment que aquests hospitals també estaven plens. L’opció de l’hotel va ser providencial perquè ens va permetre tenir una estructura molt gran, que afortunadament no vam acabar d’omplir, i amb un confort i una seguretat clínica superior a la que podríem haver obtingut si haguéssim anat als pavellons.
En el muntatge de l’Hotel Salut, la gent d’infraestructures i de sistemes van ajudar moltíssim i es va poder convertir un hotel, en un hospital completament medicalitzat en molt poc temps.
Totes les persones que vam participar en aquella decisió i les que hi van estar treballant, tothom es va sentir molt confortable i reconeixen que va ser un encert.
Quines diferències hi ha hagut entre les onades, la gestió ha estat la mateixa?
La complexitat ha variat molt d’una onada a una altra. La primera onada, va ser per la magnitud, per lo inesperat, pel poc coneixement que teníem, per la incertesa de com evolucionaria. Això va ser molt difícil de gestionar. Però en les altres onades el maneig ha sigut molt més tècnic. Probablement continuem amb un gran desconeixement del que és la COVID, de diferents aspectes que no acabem d’entendre, però la dificultat des d’un punt de vista de la direcció de l’hospital de prendre decisions, cada cop és més complexa perquè has de conciliar molts més paràmetres que no tan sols la malaltia de la COVID.
En aquest moment, per exemple, la gestió de les llistes d’espera és un problema greu. El tema de l’atenció als familiars de les persones que tenim a l’hospital, permetre o no permetre les visites. Tot plegat ha canviat de complexitat. Hem passat d’estar a punt del col·lapse a fer una gestió molt més tècnica, tot i que encara amb molt desconeixement d’una situació que s’ha anat estabilitzant i que, malauradament, encara tindrem per temps.
Ara, amb perspectiva, hi ha alguna cosa que hauries fet diferent durant la primera onada?
Hi ha coses que hem après. Jo recordo dels primer dies que volíem individualitzar totes les habitacions, cada pacient en una habitació. No volíem barrejar dos pacients perquè no sabíem encara si els virus eren o no de la mateixa soca. Això ara ja no ho fem. Les polítiques d’aïllament van ser molt estrictes a l’inici i potser no calia que ho fossin tant. Però ara és fàcil de dir-ho, perquè hem après coses, però en aquell moment... Aquesta és una de les coses que ara no faríem.
Estem més preparats per fer front a aquest tipus de situacions d’emergència?
Jo crec que sí. Hi ha coses que hem après. Hem guanyat agilitat en la presa de decisions. Això ha sigut clau i crec que ens quedarà per sempre, quan se’n vagi la pandèmia ens quedarà per al dia a dia. L’altra cosa que hem après ha estat a tenir confiança entre nosaltres. En aquell moment, en la primera onada quan estàvem a punt de col·lapsar, el sistema sanitari públic va confiar en els diferents elements, en els diferents hospitals i en els centres d’atenció primària, perquè cadascú fes front a la situació de la millor manera que pogués. A dins de l’hospital també ha passat. Hem confiat els uns en els altres i hem transferit una sèrie de responsabilitats sense cap mena de por. Jo crec que en aquests moments l’hospital és menys piramidal, és més transversal i aquesta també és una de les lliçons amb la què ens hauríem de quedar.
Portem sis onades, com estan els ànims dels i les professionals?
Els professionals estan cansats, perquè és inevitable. En la primera onada, el sentiment de solidaritat, l’empatia a l’hora de dir les coses, la humilitat, la confiança, van ser clau. I la gent va tirar i va donar-ho tot i més, sense preocupar-se absolutament de res. Aquella era la cursa de velocitat de la que moltes vegades parlem. Quan la cursa passa a ser de mig fons o una marató, has de desenvolupar unes altres característiques. Això és el que ha anat passant. La gent s’ha anat cansant, s’ha tornat una mica més intolerant del que era a l’inici, perquè veu que això va per llarg i que l’entorn i el sistema no ajuden, perquè no tenim els recursos per mantenir de forma estable tota aquesta activitat. I per últim, quan ja semblava que tot s’anava acabant, aquesta sisena onada amb una soca més contagiosa però afortunadament d’una menor gravetat per si mateixa o gràcies a les vacunes, ha comportat que molts professionals hagin patit la malaltia i com a hospital hem hagut de fer front a la mateixa activitat habitual però amb menys persones. Això de nou contribueix a aquest cansament.
Sempre has dit que aquesta ha estat una pandèmia de valors. Què destaques de l’ambient a l’hospital?
Jo he dit moltes vegades que aquesta ha estat una pandèmia de valors i n’estic molt convençut. Espero que d’això n’aprenguem. Els valors que comentàvem de la confiança, va ser clau, la generositat, sobretot. També des de la direcció, la gratitud. Crec que mai des de la direcció havíem donat tant les gràcies a tothom. Potser abans pensàvem allò que diuen els anglesos de “take for granted”, que l’agraïment ja se sobreentén, però no, crec que s’ha d’explicitar.
Confiança, gratitud, generositat, solidaritat, humilitat pels errors que hem comès i que hem estat capaços de reconèixer. Aquests han estat aspectes clau. Aquesta pandèmia de valors no ha estat tan sols a dins de l’hospital, sinó en general a tot el sistema sanitari i a la pròpia societat. Crec que tots, a casa nostra, al nostre entorn, hem patit la COVID d’una manera o una altra i per tant, si com a societat no haguéssim après a fer front en base a aquests valors i a controlar les emocions que ens poden jugar una mala passada, no ens n’hauríem sortit.
