Recentment s’ha aprovat un medicament prometedor per tractar l’Alzheimer, Aducanumab. Des de 2003 no s’aprovava cap medicament per aquesta malaltia. Per què hi va haver tanta polèmica al voltant d’aquest avenç?
És un fàrmac que va aprovar provisionalment la Food and Drug Administration (FDA), agència gubernamental d’Estats Units responsable de la regulació d’aliments i medicaments. Amb les dades actuals, alguns experts han qüestionat la seva eficàcia, és a dir, que sigui un fàrmac que realment alenteixi el curs de la malaltia. Per això, s’han demanat nous estudis clínics per poder demostrar aquesta eficàcia i mantenir la seva aprovació. De moment a Europa encara no s’ha aprovat.
Ha estat una aprovació precipitada?
Ha estat una aprovació mitjançant un procediment accelerat, que es fa servir en algunes ocasions, però no és el procés habitual. Hi ha discrepàncies entre estudis, i serà la nova recerca que determini si realment és un fàrmac que modifica el curs de la malaltia. És un tema que serà motiu de debat en els pròxims mesos o anys
El tractament que podem oferir en aquests moments als pacients amb malaltia d’Alzheimer són medicaments per millorar els símptomes. També existeixen tractaments no farmacològics, que completen el tractament integral de la malaltia.
Quina evolució té actualment la malaltia de l'Alzheimer, ha millorat el pronòstic dels pacients en els últims anys?
És una malaltia que de moment només té tractaments simptomàtics, és a dir, dirigits a millorar la simptomatologia de la persona, com els problemes de cognició o les alteracions de conducta. Són fàrmacs que no modifiquen l’evolució de la malaltia i que fa més de 20 anys que estan aprovats.
Fa molts anys que s’està investigant amb fàrmacs que modifiquin el curs natural de la malaltia, com per exemple medicaments que eliminin la beta amiloide, una proteïna que es diposita dins del cervell en la malaltia d’Alzheimer. O bé fàrmacs contra la proteïna tau, una altra proteïna clau en la malaltia. De moment però, aquests medicaments només els podem oferir a pacients que participen en assaigs clínics, i no a la consulta de manera habitual.
Se sap perquè es dipositen les proteïnes beta-amiloie i tau al cervell? Quines hipòtesi hi ha al respecte?
El que sabem avui en dia és que és una malaltia molt freqüent, afecta a 2 de cada 10 persones de més de 80 anys, i que probablement el mal funcionament i acumulació d’aquestes proteïnes es produeix entre 10 i 20 anys abans de l’inici de la simptomatologia dels pacients. Però la causa exacta per la que això passa encara es desconeix.
Quines línies d’investigació son més prometedores actualment?
Hi ha dos grans línies d’investigació, entre les que trobem la millora del diagnòstic, del pronòstic i del tractament. Una altra de les línies va enfocada a trobar les causes de la patologia o les seves conseqüències. Respecte al diagnòstic de la malaltia, ha canviat força en els últims anys. Ara ja disposem de diferents biomarcadors que ajuden molt en el diagnòstic i que els podem fer servir aquí a l’Hospital ja en la pràctica clínica habitual.
D’altra banda, hi ha la recerca sobre la progressió de la malaltia, que pot tenir una evolució molt diversa. Un dels grans problemes avui en dia és que no sabem com evolucionarà cada persona. Hi ha pacients que amb 2-3 anys poden tenir una demència moderada / avançada i altres es trobaran en aquesta fase al cap de 10-15 anys del diagnòstic. De moment no és pot predir el curs de la patologia en cada pacient, però sí que hi ha molta investigació en aquest sentit. Evidentment, la línia d’investigació per trobar teràpies que modifiquin el curs de la malaltia és una de les més rellevants.
Vam ser dels primers d’Espanya en fer servir els biomarcadors a líquid cefalorraquidi. Això ha pogut ajudar a moltes famílies, i em satisfà com a professional.
Què és el millor i el pitjor de la teva feina?
Quan et dediques a tractar malalties com l’Alzheimer, que són incurables i progressives, està clar que és una feina dura. Però, malgrat tot, l’aspecte humà és una de les millors parts. Especialment la interacció amb el pacient i amb la seva família. L’empatia i el contacte que s’estableix amb ells és una de les coses que em satisfan més de la professió.
A més, és una malaltia que té encara molt camp per recórrer, els que ens hi dediquem tenim una gran il·lusió per poder millorar el tractament en els propers anys. I més quan treballes en un centre com el Clínic en el que fem recerca en paral·lel amb la pràctica clínica. Per exemple, vam ser dels primers d’Espanya en fer servir els biomarcadors del líquid cefalorraquidi. Una de les coses que hem pogut aplicar des de la recerca a la pràctica clínica. Això ha pogut ajudar a moltes famílies i em satisfà com a professional.
Creus que veurem la cura per l’Alzheimer? I la seva cronificació?
Hem de ser optimistes i pensar que les coses canviaran. Fins ara s’han fet passos molt significatius, per exemple en el diagnòstic. Les investigacions que no han sortit com esperàvem a nivell de teràpies també ens han donat noves pistes per saber com enfocar la recerca. Probablement haurà de canviar molt l’estratègia actual i basar-nos en un diagnòstic més precoç que el que hem fet fins ara. El coneixement adquirit en les “derrotes” ens ha de servir per millorar el futur.
Voldria fer un reconeixement a la feina que fan els cuidadors. És una feina que moltes vegades està poc reconeguda però que és molt feixuga i cabdal pel benestar del pacient.
Quin és el repte més gran que t’has trobat com a metge especialista en neurologia?
Jo em dedico des de fa força anys al diagnòstic i tractament de pacients amb malaltia d’Alzheimer joves, és a dir, de menys de 65 anys. En aquests casos l’impacte social i familiar encara és més alt que en pacients més grans. Un dels reptes més importants que tenim és intentar ser un centre de referència per a aquests pacients. No a tot arreu poden oferir les eines diagnòstiques que nosaltres podem oferir, o l’experiència en tractar aquest tipus de pacient. Hauríem de poder organitzar-nos i fer que tot els pacients amb indicació, especialment de franges d’edat més joves, puguin accedir des del sistema de salut públic a les eines diagnòstiques que tenim aprovades.
El major repte seria diagnosticar aquestes malalties en fases molt inicials, això implica formar tant als sanitaris com a la població, i disposar d’uns sistemes de derivació àgils, per tal que el pacient amb alteració cognitiva pugui accedir a unitats específiques sense demores significatives per a tenir el millor diagnòstic possible.
Què li diries a una persona que rebi un diagnòstic d’Alzheimer avui en dia?
En aquests moments l’Alzheimer continua sense tenir cura, però la malaltia no és només una demència molt avançada, que és el que molta gent pensa. L’Alzheimer té una evolució normalment llarguíssima i intentem diagnosticar-la en fases força inicials. Per tant, encara hi ha uns anys en els que el pacient, tot i tenir alguns problemes cognitius, encara pot fer una vida relativament normal. Prendre decisions, organitzar el seu futur, gaudir de la vida...
També voldria fer un reconeixement a la feina que fan els cuidadors. És una feina que moltes vegades està poc reconeguda i que és molt feixuga, a la vegada que cabdal pel benestar del pacient. Probablement la malaltia d’Alzheimer és una de les causes que generen més cost econòmic a nivell de cures i gran part l’assumeix la família.
