Els trastorns limfoproliferatius post-trasplantament monomorfs inclouen una sèrie de processos, caracteritzats per la proliferació descontrolada de les cèl·lules B, que tenen lloc després d’un trasplantament, i per tant en pacients amb un sistema immunitari debilitat. Tot i ser una complicació relativament freqüent, pocs estudis han analitzat aquestes síndromes en població adulta, i encara menys en infants i joves, fet que dificulta establir un tractament de referència. “A més, aquestes neoplàsies es classifiquen en diferents subtipus tenint en compte la morfologia, és a dir l’arquitectura de la proliferació i la forma de les cèl·lules, però es desconeix si aquesta distinció influeix en l’evolució o la resposta a la teràpia”, explica Itziar Salaverria, cap del grup IDIBAPS Genètica molecular de limfomes pediàtrics.
Salaverria lidera, juntament amb Olga Balagué, investigadora del grup Patologia molecular en neoplàsies limfoides dirigit per Elías Campo, un estudi que analitza mostres de teixit de 31 pacients pediàtrics que havien desenvolupat una síndrome limfoproliferatiu post-trasplantament monomorf després de rebre un òrgan sòlid. En concret, 24 presentaven una morfologia de limfoma difús de cèl·lules B grans, mentre que els 7 restants mostraven característiques compatibles amb limfoma de Burkitt. El treball, publicat a la revista Blood, avalua les característiques genètiques de tots els casos i les compara amb dades prèviament publicades d’aquestes neoplàsies en població adulta i amb resposta immunitària normal. “Mitjançant tècniques com la hibridació in situ o la seqüenciació de nova generació, vàrem determinar el nombre de còpies i les mutacions presents a 167 gens relacionats amb la formació dels limfomes”, detalla Balagué.
Segons els resultats, el perfil genètic dels pacients amb limfoma difús de cèl·lules B grans és molt senzill i no presenta les mateixes alteracions que els casos adults. En canvi, les mutacions i canvis genètics presents en la població pediàtrica amb limfoma de Burkitt són similars als de les persones majors de 18 anys immunocompetents. “Un exemple d’això són les mutacions que hem detectat a gens com MYC, ID3, DDX3X, ARID1A i CCND3”, assenyalen Julia Salmerón-Villalobos i Natalia Castrejón-de-Anta, co-primeres autores de l’article i investigadores dels grups de Salaverria i Campo, respectivament. “Aquests resultats suggereixen que els casos amb limfoma de Burkitt s’haurien de diferenciar de les altres síndromes limfoproliferatiu post-trasplantament monomorf i rebre tractaments intensius. Per contra, i d’acord amb treballs previs, els pacients amb limfoma difús de cèl·lules B grans podrien tenir millor resposta a teràpies menys agressives”, afegeix Salaverria.
Tot i el nombre reduït de mostres analitzades, que limita els resultats de l’estudi, els investigadors destaquen la importància del diagnòstic morfològic, així com d’analitzar el perfil molecular dels pacients pediàtrics per determinar el millor tractament en cada cas. Aquests pacients presenten un elevat risc de toxicitat, infeccions i rebuig, per tant, resulta clau millorar-ne la cura i atenció.
Article de referència
Salmerón-Villalobos J, Castrejon-de-Anta N, Guerra-Garcia P, Ramis-Zaldivar JE, López-Guerra M, Mato S, Colomer D, Diaz Crespo FJ, Menarguez J, Garrido-Pontnou M, Andres M, Garcia-Fernandez E, Llavador M, Frigola G, Garcia N, Gonzalez-Farre B, Martin-Guerrero I, Garrido-Colino C, Astigarraga I, Fernandez A, Verdu-Amorós J, Gonzalez Muñiz S, González-Martínez B, Celis V, Campo E, Balagué O, Salaverria I. Decoding the molecular heterogeneity of pediatric monomorphic post-solid organ transplant lymphoproliferative disorders. Blood. 2023 Apr 13:blood.2022019543. doi: 10.1182/blood.2022019543.
