Preguntes freqüents sobre l'Orbitopatia tiroidal

L’orbitopatia tiroidal es presenta freqüentment de forma bilateral, però pot ocórrer en un sol ull. Tanmateix, l’afectació bilateral pot ser asimètrica de manera que un ull pot estar més afectat que l’altre.  

La presentació en homes sol ser més tardana, i pot ser més agressiva.  

La remissió espontània de la malaltia té lloc durant un període màxim de 18 mesos. Tanmateix, s’han descrit casos de reactivació després d’un període d'inactivitat. Això ocorre amb una incidència que oscil·la entre el 5-15% i s’associa a factors com són la cirurgia periocular, alts nivells d'estrès, mal control de l’hipertiroïdisme, o l’hàbit tabàquic. 

Sí, els pacients també poden desenvolupar orbitopatia tiroidal en absència d’hipertiroïdisme, amb funció tiroidal normal.  

No s’ha demostrat cap relació entre l’orbitopatia tiroidal i l’aparició de glaucoma, tot i que en alguns pacients pot tenir lloc un augment de la pressió intraocular.   

A l’orbitopatia tiroïdal l’estrabisme es produeix per una afectació de la musculatura extraocular, bé sigui per la fase inflamatòria com pel teixit fibrós que queda de manera residual després de la inflamació. En aquest procés poden veure’s afectats un o varis músculs extraoculars. És característica l’afectació bilateral però asimètrica (un ull més afectat que l’altre). El símptomes característics són: l’estrabisme vertical, limitació de la mirada superior per afectació del múscul recte inferior, l’endotròpia (desviació del globus ocular cap a la regió nasal) i limitació de la mirada lateral per fibrosi dels músculs rectes mitjos.  

La neuropatia òptica és la complicació més greu ja que pot ser causa de pèrdua de visió irreversible. 

La retracció palpebral (parpelles més obertes del normal), és sens dubte, la manifestació més freqüent i característica de la malaltia. El pacient percep que té l’ull més obert, i és per això que poden aparèixer molèsties oculars com és la sequedat ocular.  

Tots els pacients, independentment del grau d’activitat i severitat de la malaltia, es poden beneficiar del tractament tòpic amb llàgrimes artificials, que poden ser de major viscositat en funció dels símptomes. Es poden utilitzar tant llàgrimes artificials, com gels o pomades, i fins i tot, oclusions nocturnes en cas necessari.   

En cas de tractament amb iode radioactiu és molt important una avaluació oftalmològica prèvia, per tal de descartar inflamació orbitària activa. Es recomana també l’ús de corticoides junt amb el tractament, per tal de prevenir la malaltia.