La LMC és una neoplàsia mieloproliferativa crònica en la qual la medul·la òssia produeix un excés de granulòcits (un tipus de leucòcits o glòbuls blancs) anòmals. Es diagnostica per la troballa d'un augment dels leucòcits en sang, juntament amb la presència d'un cromosoma anormal (el cromosoma Filadelfia o Ph) i de l'oncogen BCR/ABL en les cèl·lules sanguínies. La LMC presenta una fase inicial que, si no es tracta amb els ITKs, tendeix a evolucionar en pocs anys a una fase d'acceleració i finalment a la denominada crisi blàstica, en la que la malaltia es converteix en una leucèmia aguda que no sol respondre al tractament.
Anteriorment a la introducció dels ITKs, la supervivència mitjana a partir del diagnòstic de la LMC era d'aproximadament 5 anys. Els ITKs ataquen exclusivament a les cèl·lules leucèmiques, produint una intensa disminució de les mateixes fins que nomes són detectables mitjançant tècniques de biologia molecular molt sensibles, situació que es coneix com a resposta molecular. Entre els diversos ITKs disponibles en l'actualitat, imatinib continúa essent el més utilitzat per la seva eficàcia i, sobretot, per la seguretat a llarg termini, tal com es demostra a l'estudi. Així, als 10 de seguiment, més del 83% dels pacients seguien vius i, dels qui van morir, la majoria va ser per causes no relacionades amb la malaltia, és a dir, les mateixes causes que la població en general d'aquesta edat.
L'objectiu de l'estudi IRIS, promogut per Novartis i en el que es van incloure pacients amb LMC de 177 centres de 16 països, va ser analitzar l'eficàcia i seguretat de l'imatinib. Per a això, es va realitzar un seguiment durant quasi 12 anys (de l'any 2000 al 2012) a 1.106 pacients de 18 a 70 anys, que havien estat diagnosticats de leucèmia mieloide crònica en fase crònica dins els 6 mesos anteriors a la seva inclusió en l'estudi i que no havien rebut tractament previ, excepte hidroxiurea. Els pacients es van distribuir aleatòriament en dos grups: un que va rebre imatinib i l'altre interferon alfa més citarabina, el tractament de primera línia de la LMC en aquella èpòca, a exepció del trasplantament al·logènic de progenitors hemopoètics emprat llavors en els pacients més joves.
Els primers resultats de l'IRIS van mostrar que imatinib era notablement més eficaç i presentava menys efectes secundaris que l'interferon alfa combinat amb citarabina. Així, a l'any i mig de seguiment, la taxa de respostes citogenètiques completes (és a dir, 0% de cèl·lules cromosoma Filadelfia positives en la medul·l òssia) va ser del 76,2% en el grup tractat amb imatinib, enfront del 14,5% en el grup que va rebre interferon alfa més citarabina; igualment, la supervivència lliure de progressió de la malaltia en la fase blàstica va ser del 96,7% en el primer grup, enfront del 91,5% en el segon. Aquestes diferències en els resultats van conduir a l'aprovació de l'imatinib com a tractament de primera línia de la LMC i a replantejar-se l'objectiu de la investigació, redirigint l'atenció cap a les millores en el pronòstic dels pacients assignats d'entrada al tractament amb imatinib.
Els resultats a llarg termini de l'estudi IRIS mostren que la meitat dels pacients (un 48,3%) van completar el tractament de l'estudi; un 82% va aconseguir una resposta citogenètica completa i la supervivència global als 10 anys va ser del 83,3%. Els investigadors conclouen, doncs, que l'eficàcia de l'imatinib persisteix en el temps i que l'administració a llarg termini d'aquest ITK no s'associa a efectes secundaris clínicament rellevants. En aquest sentit, s'ha de senyalar que, si bé els ITKs de segona generació (com nilotinib i dasatinib) produeixen respostes més ràpides que imatinib, això no s'ha traduït en diferències en la supervivència a llarg termini i, en canvi, sí en taxes de toxicitat severa notablement més altes.