A no ser que se sotmetin a tests regulars, la major part dels afectats no s’adonaran de què són seropositius durant un temps que es pot allargar anys. Els símptomes inicials poden ser similars als d’una grip o altres infeccions virals, i per a la majoria de gent pot donar-se un període de molts anys durant el qual són portadors del virus però no emmalalteixen. Tot i això, el sistema immunològic no aconseguirà eliminar completament el VIH; El virus s’amaga, afeblint lentament les defenses de l’organisme i destruint les cèl·lules T CD4, que juguen un paper clau en la resposta immunològica.
Si no s’administra el tractament, el sistema immunològic queda cada cop més compromès exposant a l’individu a un risc creixent de desenvolupar altres infeccions que podrien amenaçar la seva vida. Per evitar aquest extrem, les guies internacionals de tractament recomanen que quan el nombre de cèl·lules T CD4 disminueix fins a cert nivell – 350 cèl·lules per mil•límetre cúbic – els individus comencin un tractament de per vida amb fàrmacs antiretrovirals. Aquests medicaments no només eviten que se segueixi destruint el sistema immunològic, sinó que en possibiliten la recuperació.
Diversos estudis observacionals han suggerit que administrar el tractament en el moment en el que es produeix la infecció pel VIH podria desaccelerar la destrucció del sistema immunològic i endarrerir el moment d’iniciar el tractament de per vida amb medicació antiretroviral. SPARTAC és el primer gran estudi aleatoritzat que analitza aquesta hipòtesi.
Tots els voluntaris de l’assaig clínic SPARTAC van ser identificats durant els sis mesos posteriors a la infecció pel VIH i es van distribuir a l’atzar entre un grup que va rebre antiretrovirals durant 48 setmanes, un altre que els va rebre 12 setmanes i un darrer que no va rebre medicació (el darrer grup correspon a la pràctica estàndard en el tractament del VIH quan es detecta la infecció). Els investigadors van mesurar el temps que va trigar cada voluntari en arribar a uns nivells de cèl·lules T CD4 inferiors a les 350 cèl·lules per mil·límetre cúbic i/o començar la medicació amb antiretrovirals de per vida.
Els resultats apunten que, de promig, els participants que no havien rebut el tractament antiretroviral immediatament havien de començar el tractament definitiu de per vida 157 setmanes després de la infecció. Els del grup que havien rebut un tractament de 12 setmanes tot just després de la infecció van haver de començar el tractament definitiu de promig al cap de 184 setmanes després de la infecció (un endarreriment de 27 setmanes, que no es va considerar significatiu pels responsables de l’assaig).
Per últim, els voluntaris que van rebre antiretrovirals durant 48 setmanes van passar 222 setmanes sense haver de començar el tractament a llarg termini – un endarreriment de 65 setmanes. Això representa un canvi significatiu en comparació amb el grup que no va rebre tractament just després de la infecció o el va rebre durant 12 setmanes, tot i que el temps sense medicació no va ser significativament més llarg que les 48 setmanes de tractament inicial que havien rebut aquests participants.
D’altra banda, els participants del grup que va rebre 48 setmanes de tractament inicial van presentar durant tot l’estudi uns recomptes de cèl·lules T CD4 més elevats que els dels altres dos grups, reduint potencialment el risc de desenvolupar infeccions secundàries com ara la tuberculosi. També presentaven nivells més baixos de VIH a la sang en comparació amb la resta de voluntaris durant més d’un any després de suspendre el tractament inicial. Això podria tenir com a efecte reduir el risc de transmetre el virus als companys seus sexuals.
Els investigadors no van trobar evidències de què començar el tractament durant els sis mesos posteriors a la infecció podés produir resistències en el virus o que la seva suspensió comportés morts inesperades o danys en el sistema immunològic.
Una anàlisi independent dels resultats va suggerir que el tractament de 48 setmanes era més beneficiós com més a prop del moment de la infecció es comencés. Si no rebien el tractament, els participants que van entrar a l’estudi en un moment més proper al de la infecció pel VIH tendien a veure reduït el número de cèl·lules T CD4 amb major rapidesa. Això significa que patien una major agressió del seu sistema immunològic. Va ser en aquest grup que el tractament de 48 setmanes semblava comportar els majors beneficis. Això sí, no queda clar per quin motiu la visita al metge d’aquestes persones es produïa tan poc temps després de la infecció. Els responsables de l’estudi opinen que podria ser degut a què es trobaven malament. Per confirmar aquesta observació caldran noves investigacions centrades en persones en els estadis més inicials de la infecció, una població difícil d’identificar.
La Dra. Sarah Fidler, de l’Imperial College London, va dirigir l’estudi i declara: "Aquests resultats són prometedors i suggereixen que un tractament que duri un any per gent recentment infectada pel VIH podria tenir alguns beneficis tant sobre el seu sistema immunològic com en el control del virus. El tractament també redueix la quantitat de virus al cos durant cert temps després de què el pacient aturi el tractament inicial. Això podria ser molt important per ajudar a reduir el risc de transmissió a la parella per via sexual.”
El Professor Jonathan Weber, l’investigador en cap de l’estudi, explica que aquests resultats reforcen la importància de fer-se amb freqüència anàlisis per detectar el VIH, especialment en poblacions de risc: "És molt important fer una anàlisi i un diagnòstic ben aviat. Quan una persona acaba de contraure el VIH es troba en un dels moments més infecciosos. A més, sovint no són conscients de què en són portadors i per tant és més probable que el transmetin. Com més aviat puguin ser diagnosticats més grans són les probabilitats de limitar l’expansió del virus i més aviat poden rebre suport i recomanacions útils.”
"Si, tal i com suggereix el nostre estudi, poden rebre aquesta nova estratègia de tractament de manera que es freni la progressió de la malaltia i es redueixi el risc d’infeccions secundàries potencialment mortals com la tuberculosi, ens trobem davant d’una situació on tots hi guanyem”.
De totes maneres, els investigadors reconeixen que abans de recomanar canvis importants en les guies clíniques de tractament del VIH calen noves investigacions per avaluar quina és la millor opció per controlar el virus a llarg termini; I és que es pot donar el cas que en realitat l’opció més òptima fos un tractament inicial que durés més de 48 setmanes, o fins i tot començar amb un tractament de per vida des de el primer moment.
El Professor Gita Ramjee, Director de la Unitat de Recerca en la Prevenció del VIH del South African Medical Research Council, que va coordinar la participació sud-africana, afegeix: "Ara necessitem valorar si els beneficis que ofereix una intervenció primerenca superen els reptes estratègics i econòmics que podrien comportar aquests canvis de política, especialment en països amb pocs recursos com els d’Àfrica, tot i que es tracti dels llocs on podria haver-hi un impacte més positiu en termes de prevenció de la tuberculosi."
Combatre les malalties infeccioses és una de les prioritats estratègiques del Wellcome Trust,que va finançar l’estudi SPARTAC. Parlant d’aquest darrer treball, el Dr. Jimmy Whitworth, cap d’Activitats Internacionals del Wellcome Trust, diu: “El present estudi aporta noves evidències de què un inici ràpid del tractament contra el VIH és beneficiós per a la prevenció de malalties severes associades i la reducció del risc de contagi a les parelles. Però encara queden qüestions sobre si caldria allargar la durada del tractament en aquesta fase primerenca de la infecció o fins i tot mantenir-lo d’entrada durant tota la vida.”
Visiteu el lloc web de SPARTAC