Ser cirurgiana en un mon d’homes

 “He intentat no faltar mai a la feina per tenir cura dels nens i he sigut sempre la primera que m’he quedat més estona quan ha estat necessari”. Sosté que potser la pressió se l’ha posada ella mateixa. Al mateix temps, defensa el seu rol de parella, de mare a l’hora de cuidar els seus fills... “També he fet les disfresses per Carnestoltes fa uns dies”, conclou. Aquesta actitud demostra, una vegada més, l’esforç que han de fer algunes dones de certs col·lectius per lluitar per la igualtat en el seu lloc de treball. La Dra. Irene Bello del Servei de Cirurgia Toràcica ho ha viscut en primera persona: “per ser dona i per ser jove he hagut de demostrar que puc fer la feina igual o millor que un home”.

Ser dona i cirurgiana és un binomi difícil de combinar, però durant els últims anys s’han anat guanyant algunes batalles. “Fa anys la situació era pitjor. Tenim un sostre de vidre espectacular” diu la Dra. Irene Bello. Un exemple que la situació ha millorat (encara que sigui una mica) l’explica la Dra. Dulce Momblán, cap en funcions del Servei de Cirurgia Gastrointestinal: “En el nostre Servei, ara, hi ha més dones que homes, però això abans no era així i tampoc és així en altres Serveis de l’Estat espanyol”.

En canvi, la Dra. Elena Sandoval, del Servei de Cirurgia Cardiovascular, va ser la segona dona que va fer la residència al Servei en tota la història del Clínic. L’Associació Espanyola de Cirurgians té actualment 5.538 membres dels quals un 56% son homes i un 44% son dones. Amb la metàfora del sostre de vidre s'intenta visibilitzar els diversos obstacles que impedeixen a les dones arribar a llocs de poder i de decisió, a la majoria dels àmbits laborals i professions.

Si ens fixem en les especialitats MIR centrades en l’àmbit de la cirurgia i escollides l’any passat, es demostra que les dones escullen menys aquest tipus d’especialitats que els homes: Cirurgia Toràcica (43,5%), Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (45,7%), Cirurgia Oral i Maxil·lofacial (45,7%), Cirurgia Plàstica Estètica i Reparadora (47,1%)  i Cirurgia Cardiovascular (48%).

Les 4 cirurgianes coincideixen en dir que la situació ha millorat en els últims anys: no obstant això, caldria veure quines d’aquestes dones acabaran en llocs de responsabilitat o amb places de staff consolidades. Espanya és el cinquè país del món amb més cirurgians especialistes, ja que compta amb 109 per cada 100.000 habitants, segons un estudi publicat a The Lancet. A Espanya hi ha, aproximadament, un 70% d'homes cirurgians davant d'un 30% de dones.

Una flor no fa estiu, però és important posar sobre la taula (i a l’agenda política) que el Dia Internacional de la Dona és una jornada de reivindicació per a la lluita pels drets, l'equitat i la justícia social. En el sector hospitalari, i concretament des de les diverses especialitats quirúrgiques, cal seguir treballant per lluitar i eliminar estereotips contra la discriminació entre homes i dones, però -sobretot- per construir un canvi de paradigma amb la mirada posada en la plena igualtat d'oportunitats.

Del “nena passa’m la cunya” al “m’operaràs tu?”

Totes quatre cirurgianes del Clínic manifesten haver-se trobat amb situacions desagradables o incòmodes a l’hora de tractar amb els pacients que van des del “nena, passa’m la cunya” a viure realitats, fins i tot surrealistes, a la consulta o passant visita a la planta d’hospitalització. 
Per exemple, “quan estic amb un company o un resident (home) sempre el miren a ell i mai a mi”, ressalta la Dra. Bello. Som “les nenes”, sentència la Dra. Momblán. Aquest tipus de vivències desagradables i incòmodes també les va viure la Dra. Musquera. Ella explica que després d’un cap de setmana de guàrdia i sense parar ni un minut, quan dilluns a primera hora va tornar a passar per la planta per veure a un pacient aquest s’estava queixant al personal d’infermeria “perquè no havia vingut un doctor en tot el cap de setmana. Em vaig enfadar moltíssim” diu. La Dra. Musquera també recorda un dia que un home ingressat li va preguntar si l’havia d’explorar ella, referint-se a una dona, “en aquell moment entrava amb una companya i li vaig dir: “No, no, ho farem les dues”. I es va quedar parat. I d’aquestes, les que vulguis”, explica resignada. Fins i tot, la Dra. Sandoval explica que un pacient li va arribar a etzibar “no m’operaràs tu, oi?”.

Ser dona i exercir una especialitat quirúrgica no és fàcil, però les quatre coincideixen en ressaltar que la relació amb els companys és bona, en general, tot i que en algun cas m’he trobat alguna situació en la que “he notat una mica de condescendència” diu la Dra. Bello. “Potser hi ha algú que pot pensar que no em mereixo ser a on soc, però m’és igual el que la gent pensi”, es resigna la Dra. Musquera. Malgrat tot, es posa de manifest que cal seguir treballant per trencar aquesta desigualtat, sobretot en el lideratge de les dones a nivell hospitalari, de societats científiques o de col·legis professionals. “No mana igual un home que una dona. Un home és més jeràrquic” ressalta a Dra. Momblán. “Alguns homes exerceixen el lideratge d’una manera més agressiva” conclou Dra. Bello. Per la seva banda, la Dra. Sandoval explica que quan “jo estic de primera cirurgiana d’una operació, ningú posa en dubte que allà mano jo”. Totes quatre, menys la Dra. Momblán, només han tingut superiors homes.
 

“Si em treuen el quiròfan, em maten!”

Al quiròfan elles se senten còmodes i fins i tot relaxades, però “alguna vegada t’has d’imposar una mica més que els homes i a vegades tinc la sensació que m’he de justificar més” explica la Dra. Irene Bello.

Les especialitats quirúrgiques requereixen de molta dedicació; les cirurgies son llargues i això “implica que és difícil gestionar el temps i això pot repercutir en la teva vida personal”, explica la Dra. Sandoval que fa entre 150 i 200 cirurgies cada any. Totes quatre manifesten que la seva professió és molt vocacional, estan enamorades de la seva feina i el quiròfan és un entorn “segur i confortable” tal i com defineix la Dra. Sandoval. Per exemple, la Dra. Irene Bello no té cap ritual a l’hora d’entrar a quiròfan, però quan té una cirurgia a primera hora del matí no pren cafè per evitar que el pols li pugui tremolar. “Intento entrar a quiròfan de bon humor i sempre poso música. Si l’equip et veu alegre i relaxada aquest ambient es contagia als companys i tot va millor” exposa.

Per la seva banda, la Dra. Mireia Musquera, del servei d’Urologia confessa que “quan estic operant em desapareixen les preocupacions i sempre acostumo a acabar contenta”, sosté. “Si em treuen el quiròfan, em maten!”, sentencia.