Com vas venir a parar al Clínic? Sóc toxicòleg de la casa des del 1985. Els metges forenses buscaven algú que fos capaç de trobar tòxics en cadàvers. Per un atzar, em van trobar allà, a la Facultat, em van donar uns teixits i em van preguntar si era capaç d’analitzar-hi el tòxics.
Com va anar això? Tu en sabies, d’analitzar tòxics? Em van preguntar i vaig dir que sí, però la realitat era que no en tenia massa idea. Em van posar davant d’una màquina nova que havien comprat, un cromatògraf de gasos. Em van demanar si la sabia fer anar, vaig tornar a dir que sí.
Però en realitat... No en sabia gaire cosa. Aquella nit em vaig estudiar els manuals i vaig trucar una cosina del meu pare, química, que em va orientar. L’endemà ja tenia el cromatògraf en marxa i a dia d’avui encara està operatiu! Després d’identificar uns verins en el plat d’una família que va morir convulsionant després de sopar, el professor Jacint Corbella em va donar un molt bon consell: fes el doctorat!
En què consisteix la teva feina? Al Clínic tenim un Laboratori de Toxicologia des de fa més de 30 anys. Som un equip de gent que ens dediquem a buscar tòxics (dia i nit) als malalts que arriben a l’hospital intoxicats per drogues d’abús, gasos, fàrmacs o bolets. Som una referència a Catalunya.
Són molt freqüents les intoxicacions per bolets? Cada tardor hi ha uns quants catalans que surten alegres cap als boscos, mengen bolets verinosos i després fan cap al Clínic intoxicats.
És important conèixer els bolets, si es va al bosc a collir-ne. Sí, hi ha famílies de boletaires que miren l’atles després (no abans) de menjar bolets verinosos i llavors corren cap a l’hospital.
Seria interessant que invertíssin el procés. Exacte. O un que anava en cotxe, per una rotonda de Mataró, va veure uns bolets, va parar el cotxe, va agafar els bolets, se’ls va emportar a casa, se’ls va menjar i va morir.
Mare meva. Pensa que allò natural és el que és més perillós. Serps, bolets, granotes, bacteris, plantes...
Normalment es té la concepció que allò que és natural és bo. És completament al revés, les toxines animals són molt perilloses. Fa un any, una parella que anava pel bosc va topar amb un escurçó. A l’home no se li va ocórrer una altra cosa que agafar-lo amb la mà, emulant, sembla ser, alguns herois televisius. Li va costar la vida.
Una mossegada d'escurçó pot matar? La dita ho deixa ben clar: “a la mossegada d’escurçó no hi ha temps a l’extremunció”
A banda del Dr, To toxicòleg, hi ha el Jordi To músic. Home, no! Músic és una cosa molt seriosa. Deixem-ho en afeccionat. M’agrada tocar la guitarra elèctrica i el Dobro amb estils especials. M’agrada el blues, la guitarra amb coll d’ampolla... Tots els estils que provenen del sud dels Estats Units.
Vens de família de músics. Tu has seguit la tradició. El meu pare era químic i pianista. Per guanyar-se la vida va fer més de químic que de pianista. La meva mare també tocava el piano i va ser professora de música a l’escola de magisteri. Segons m’han dit, els meus pares es van conèixer al voltant d’un piano, en una audició. Jo vaig créixer en un ambient de música clàssica, a casa no paraven de sonar discos de Bach i de Mozart. Però a mi em van agradar, molt precoçment, els Beatles i els Rolling Stones. Això va ser un xoc pels meus pares, però jo portava una mutació genètica que em va fer ser atret cap el rock i el blues del Mississipi.
El blues del Mississipi és l'estil que tu practiques, oi? Sí. Toco en aniversaris, jubilacions, festes domèstiques, en terrats. Crec que la vegada que he tingut més públic va ser en un concert en motiu del centenari del Clínic, al 2006. Marc de Semir, que en aquell moment era Cap de Comunicació, va buscar treballadors que tinguessin un vessant artístic. En va trobar un bon grapat. A mi em va convidar a pujar a l’auditori del Forum –ostres, allò era ple de gent!- i vaig fer la meva millor actuació.
Crec que allà vas donar a conèixer algunes històries sobre com vas aprendre aquest estil. Sí, explico que de molt jove vaig estar a la frontera entre Mèxic i Estats Units, cercant bolets al·lucinògens. Allà vaig trobar un guitarrista negre i cec, que a canvi de whisky em va impartir lliçons mentre jo vivia en un bar amb Dolores, filla d’un comanxe i d’una mexicana, que tenia uns increïbles ulls verds...
És una història fantàstica. La veritat és que vaig aprendre aquí a Barcelona. Un dia vaig veure un cartell que posava “Slide Guitar Master Class”, vaig trucar a la porta i va aparèixer en Kevin, un fornit hippy americà. Em va fer passar a una petita cambra i allà –assegut sobre un llit desfet- em va ensenyar a tocar la guitarra amb un coll d'ampolla. Vaig quedar totalment entusiasmat amb aquest estil. Vaig dedicar-hi força temps, fins que un dia va desaparèixer. Després he tingut professors variats i excèntrics, però de tots he après quelcom. També m’agrada cantar. He passat per algunes corals, ara estic al Cor Clínic, un bon projecte. Però si em deixessin triar, seria cantant de rock.
Al teu canal de Youtube hi ha versions i temes propis. Barcelona Psychotropic Blues m'ha agradat especialent, entre altres coses, per l'ambigüitat de la lletra. Ah si! “No funciona amb tu”. Fa temps que ho vaig escriure això. Recentment ho vam poder gravar a un lloc fantàstic del Poble Nou. Hi ha dues interpretacions: A: No puc fer funcionar aquesta relació o B: no hi ha manera d’oblidar-te. Però els artistes no acostumen a parlar gaire del sentit de les seves cançons!