Cada mes de novembre Clarivate Analytics publica la llista dels Highly Cited Researchers, que identifica els investigadors que es troben entre l’1% més citat de la seva especialitat. En la llista del 2021, hi apareixien 8 experts de l’Hospital Clínic-IDIBAPS, i els 8 eren homes.
Setmanes abans, investigadors de la Universitat de Stanford van publicar un rànquing que identifica els investigadors més influents del món en 22 especialitats científiques. En aquest cas, hi havia 54 experts del Clínic-IDIBAPS, dels quals només 3 són dones.
Les tres que hi surten ens expliquen per què consideren que hi ha aquest desequilibri i què es pot fer per fomentar la igualtat. Són:
Mariona Cid, cap del grup de recerca Vasculitis sistèmiques.
Mavi Sánchez-Vives, cap del grup de recerca Neurociència de sistemes.
Carme Junqué, cap del grup de recerca Neuropsicologia.
Per què hi ha tan poques dones en els rànquings científics?
Mavi Sánchez-Vives (MSV): aquests rànquings es basen en les cites acumulades al llarg dels anys, per tant, no són una fotografia de la situació actual, sinó que reflecteixen la de fa vint o trenta anys en què la immensa majoria de càrrecs de responsabilitat els ocupaven els homes.
Mariona Cid (MC): A les dones ens ha costat molt ocupar càrrecs de responsabilitat, hi hem arribat més tard. Aquest retard en la promoció acadèmica és el que s’observa en els rànquings.
Carme Junqué (CJ): En la recerca mèdica aquestes diferències de gènere són més acusades que en altres àrees de coneixement, ja que sovint els investigadors principals dels projectes són caps d’institut, de servei, d’unitat de l’hospital, càrrecs que tradicionalment han ocupat els homes.
La situació canviarà en un futur?
MC: Canviarà, però trigarà. Si mirem el pes dels homes i les dones al llarg de la carrera científica, a moltes institucions encara avui dia es manté la gràfica de tisora: hi ha moltes dones a la base de la recerca, però poques en càrrecs de responsabilitat.
MSV: Sens dubte, d'aquí a vint anys els rànquings d’investigadors més citats seran un reflex de la situació actual i hi haurà moltes més dones.
CJ: El relleu generacional que estem vivim també es traduirà en moltes més dones en càrrecs de responsabilitat i, per tant, també en els rànquings científics.
Us heu trobat problemes en la vostra carrera científica pel fet de ser dona?
MC: Sí, i tant. Sobretot en els inicis. He vist caps de servei hostils, que no volien dones a l’staff o que directament et deien que la vida acadèmica no era compatible amb la vida de dona casada i mare de família. I he vist com els homes, en general, ho han tingut més fàcil per ascendir que les dones.
CJ: Jo sempre he tingut la sensació que havia de fer el doble de mèrits que un home per assolir el lideratge, per promocionar, ser cap de departament, obtenir la càtedra, ser investigadora principal...
MSV: En el meu cas, no crec haver patit discriminació a l’hora d’aconseguir beques o finançament. No he percebut un tracte desigual pel fet de ser dona per part de les institucions, però sí per part de persones. Hi ha anècdotes que són reveladores: vas a una reunió amb un doctorand del teu grup i es dirigeixen a ell pensant que és el cap i tu l’estudiant. O es dirigeixen als homes com a “professor” o “doctor” i a tu amb el nom de pila. Això és molt comú i no només en l’àmbit científic, també amb els periodistes. Sembla que les dones hem de fer un esforç addicional per tenir la mateixa consideració que un home.
Encara es donen situacions com aquestes en l’actualitat?
MSV: Un cas ben conegut és el de Ben Barres, un neurocientífic que va fer la transició de dona a home. Després de transicionar, va percebre que els que no sabien que era transsexual el tractaven amb més respecte que quan es presentava com a dona. Després d'impartir el seu primer seminari com a home, un científic va dir que havia fet un gran seminari i que la seva feina era molt millor que la de la seva germana, pensant que Bàrbara, el seu nom de dona, era la germana.
MC: Ara ningú s’atreviria a dir que les dones no serveixen per a la recerca, no hi ha una discriminació oberta, però els micromasclismes continuen existint. Són petites actituds, moltes vegades inconscients, que tant homes com dones fem sense adonar-nos-en, perquè les tenim molt interioritzades. Tenim o patim actituds masclistes i no som conscients que ho són. A vegades encara detectes un tracte paternalista cap a les dones. Alguns caps es dirigeixen a les dones amb un to, amb una condescendència, amb la que mai es dirigirien a un home. I, en alguns casos, a l'hora de delegar, un cap tria una dona per fer una feina concreta, però si cal fer una tasca amb certa visibilitat i representativitat, prefereix un home.
I com influeix la maternitat en la carrera científica?
CJ: Tenir fills condiciona enormement la carrera investigadora. No és només el període de baixa, que ara moltes beques i projectes tenen en compte, sinó tot el que ve després. Una dona amb fills petits ho té més difícil per fer una estada postdoctoral, és més complicat que pugui assistir a congressos on sovint es consoliden les relacions amb altres grups i es faciliten les relacions amb els editors de les revistes científiques. A partir d’aquí, tenen menys oportunitats de ser investigadores principals de projectes perquè no han pogut tenir prou publicacions durant la maternitat o mentre els fills són petits.
MSV: La carrera científica és una cursa d’obstacles, especialment al nostre país. És difícil, exigent, tant per als homes com per a les dones. Sovint és itinerant, amb grans dosis d’inseguretat laboral, molt competitiva, el finançament és insuficient... això fa que sigui molt complicat compaginar-ho amb la vida familiar.
MC: Les dones tendim més a posar la família per davant de la feina que els homes. Si això hi sumes que a vegades l’entorn de la recerca no és amigable, que com a dona has de posar molta més energia que un home per demostrar que serveixes, fa que moltes dones decideixin abandonar.
I quines mesures poden fer les institucions científiques com l’IDIBAPS per afrontar aquesta situació?
MSV: És important que es facin plans d’igualtat, com sé que està elaborant l’IDIBAPS, per trencar el sostre de vidre. Seguint amb això és necessari incorporar mesures que afavoreixin la conciliació familiar. També crec que cal donar visibilitat a les dones investigadores, especialment entre els joves.
CJ: Els centres de recerca sovint hi poden fer poc. A Espanya anem enrere en la durada de les baixes de maternitat i paternitat respecte a altres països, per exemple. No crec en les quotes, però sí que s’han de crear les condicions perquè hi hagi igualtat d’oportunitats. Crec que s’està caminant en la direcció correcta i que en pocs anys assolirem la igualtat.
MC: Coincideixo que no cal una discriminació positiva, tanmateix sí que s’han d’evitar els micromasclismes i això és cosa de tots: no només de les institucions, cadascú de nosaltres ha de ser-ne conscient, detectar-los i fer pedagogia per evitar que es repeteixin.
Què li diríeu a una investigadora jove sobre aquest tema del gènere?
MSV: Que es faci valdre i no toleri cap mena de discriminació pel fet de ser dona. I si busca parella, que sigui algú que entengui i valori la dedicació a la recerca. I si vol tenir fills, que busqui institucions amb facilitats i flexibilitat en aquest àmbit.
CJ: Que tingui paciència, que planifiqui bé la seva carrera i que triï una parella que accepti la igualtat.
MC: Que mantingui l’autoestima i l’autoconfiança. Que la carrera científica és com una muntanya russa, en què hi ha moments molt bons però també d’adversos.
Aquest contingut s’ha elaborat gràcies al suport de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT).
