La fibril·lació auricular continua sent avui dia una causa significativa d’ictus i embòlies a la població. Els pacients, un cop diagnosticats de fibril·lació auricular mitjançant un electrocardiograma, comencen a rebre un tractament d’anticoagulació oral per a la prevenció de l’ictus. Malgrat això, un gran nombre d’episodis de fibril·lació auricular queden sense diagnosticar i, en molts casos i com a conseqüència directa de la manca de diagnòstic, aquesta arrítmia només es fa visible després d’un accident vascular cerebral.
Ara, un estudi internacional, que compta amb la participació del Dr. Lluis Mont i l’hospital Clínic Barcelona-IDIBAPS, i publicat a la revista mèdica New England Journal of Medicine, ha valorat si un inici precoç del tractament anticoagulant en pacients portadors de marcapassos i DAIS amb episodis d’alta freqüència auricular podria ajudar a prevenir accidents vasculars cerebrals i embòlies.
Els marcapassos i desfibril·ladors moderns proporcionen algoritmes automatitzats que poden alertar sobre l’aparició d’episodis d’alta freqüència auricular i obtenir un registre de l’episodi i la durada. Per altra banda, sabem que el risc d’ictus augmenta en pacients amb episodis d’alta freqüència auricular, i que una proporció considerable d’aquests acaben desenvolupant fibril·lació auricular amb el temps. En aquests pacients, els episodis d’alta freqüència auricular poden considerar-se una manifestació precoç de la fibril·lació auricular.
L’assaig prospectiu, anomenat NOAH-AFNET 6, ha valorat si l’anticoagulació oral amb edoxaban resulta superior en la prevenció d’accidents vasculars cerebrals, embòlies sistèmiques o morts d’origen cardiovascular en aquests pacients, en comparació amb el grup placebo.
Manca d’eficàcia
NOAH-AFNET 6 és un estudi aleatoritzat de 2.536 pacients portadors de marcapassos o desfibril·ladors, amb episodis d’alta freqüència auricular, però sense fibril·lació auricular diagnosticada mitjançant un electrocardiograma. Els pacients havien de ser majors de 65 anys i tenir com a mínim un altre factor de risc d’accident vascular cerebral. Un total de 1.270 pacients van rebre l’anticoagulant oral edoxaban.
Els resultats han posat de manifest la manca d’eficàcia de l’anticoagulació oral i l’augment de la taxa d’hemorràgies en els pacients tractats. Així, aquest assaig suggereix que aquest tipus de tractament en pacients amb episodis d’alta freqüència auricular augmenta el sagnat sense reduir els accidents vasculars cerebrals, les embòlies sistèmiques i les morts vasculars cerebrals a mitjà termini.
L’estudi mostra una baixa taxa d’accidents vasculars cerebrals en pacients amb episodis d’alta freqüència auricular i sense fibril·lació auricular. L’anticoagulació oral no redueix la baixa taxa d’accidents, cosa que contrasta amb els efectes beneficiosos que té en pacients amb fibril·lació auricular. “Aquestes troballes són molt significatives, ja que fins a un 30% dels pacients que porten aparells implantats tenen episodis d’alta freqüència detectats. Per tant, molts pacients que fins ara eren anticoagulats, no ho seran”, comenta el Dr. Lluis Mont.
L’estudi ha servit per a corroborar les recomanacions clíniques actuals d’iniciar l’anticoagulació oral en pacients amb episodis d’alta freqüència auricular només quan se’ls diagnostiqui també fibril·lació auricular mitjançant electrocardiograma. “En resum, aquest estudi contesta una pregunta concreta, però obre moltes altres preguntes que restaran sense contestar fins que apareguin nous estudis que permetin decidir millor quins pacients amb arrítmies auriculars necessiten realment anticoagulació i quins no la necessiten”, conclou el Dr. Mont.
