Les noticies sobre possibles fallades en el funcionament dels serveis públics no han de caure en sac foradat: poden acabar degradant la imatge externa de les institucions i desanimar al personal implicat que, com en el cas del nostre servei d’urgències, treballa en condicions de molta pressió assistencial de forta exigència ciutadana per rebre una atenció ràpida i instal•lacions inadequades.
Les noticies que amb freqüència aparèixen als mitjans de comunicació poden ser una mica injustes: reflexen una asimetria entre la llibertat del periodista per a escriure-les i la posició de l’hospital que difícilment pot sortir ‘en tromba’ a defensar la seva actuació, perquè convé realitzar una investigació seriosa, la qual demana el seu temps. És habitual que, davant una possible fallada, el periodista contacti amb l’hospital i es trobi amb la resposta ‘s’està fent una investigació’: i això no és una forma de fer-se el desentès sino que es correspón amb la realitat i amb el què s’ha de fer, encara que pugui semblar una resposta evasiva i prefabricada.
Per altra banda, morir és un fet natural quan la biologia marca el final de la nostra vida, encara que els avenços mèdics puguin contribuir a generar una certa sensació d’immortalitat. I una mort natural i inevitable pot senzillament no ser acceptada pels familiars, als quals de vegades no s’els donen les explicacions suficients amb paciència i amb tacte. Atres vegades, la mort és inevitable però els famliars poden estar enotjats amb un procés previ a aquèsta, amb demores assistencials o insuficients explicacions que els poden portar a interpretacions errònies sobre la causa de la mort. I també comencem al nostre país a experimentar un increment de la judicialització de la medicina, amb advocats que cerquen ‘en calent’ casos de possibles negligències per a plantejar reclamacions econòmiques, recurrint a la publicació de noticies a mitjans de comunicació, sabedores que això pot crear alarma social i debilitar la posició de l’hospital implicat.
Els directius i els professionals de l’hospital han de tenir clares les idees següents: els programes de seguretat clínica són una prioritat; cap incident s’ha de passar per alt, menyspreant les seves possibles repercusions; hem d’instaurar en la vida i en el funcionament quotidià dels hospitals la preocupació per millorar les pràctiques cliniques i estudiar com possibles falles poden conduir a enfortir els procediments per a què els nostres serveis siguin segurs, sense caure en l’anomenada ‘medicina defensiva’.