L’estudi, liderat per la Dra. Elena Arbelo de l’Hospital Clínic de Barcelona, tenia l’objectiu de determinar l’impacte del coronavirus en el nombre de marcapassos i desfibril·ladors implantats mensualment abans i després de la declaració de l’estat d’alarma a Espanya, el març del 2020. Es van recollir dades sobre el nombre de dispositius cardíacs electrònics implantats entre el 2017 i el 2020 de nou hospitals catalans. Sis d’aquests hospitals són a Barcelona, entre els quals es troben el Clínic, Vall d’Hebron o Sant Pau. Els altres tres a cadascuna de les capitals de província, Girona, Tarragona i Lleida. Aquestes dades representen el 90% de l’activitat a Catalunya pel que fa a la implantació de dispositius cardíacs.
Es va fer servir un model matemàtic per estimar el nombre d’implantacions mensuals i així poder-ho comparar amb els mesos des de l’inici de la pandèmia. El total de dispositius cardíacs implantats entre el 2017 i el febrer del 2020 va ser de 250 mensuals de mitjana. En l’estudi es va observar una reducció dràstica del nombre de dispositius cardíacs implantats en comparació amb l’època pre-COVID: el març del 2020 va decréixer fins a 207 mensuals i a l’abril només se’n van implantar 131. Això suposa una reducció de més d’un 56%.
Segons els càlculs estadístics va haver-hi un descens de 153 implantacions en total durant el període de pandèmia. Si es comparava més concretament amb el mateix període del 2019, es va observar una reducció encara més pronunciada, 188 dispositius menys.
Les causes del descens
Amb l’expansió del coronavirus, els governs van implementar diverses mesures restrictives com el confinament, la distància social i també van recomanar no utilitzar els serveis d’emergència per condicions que no fossin molt urgents. Aquestes mesures poden ser una de les raons de la reducció que s’observa en aquest estudi, ja que poden haver fet que els pacients evitin o endarrereixin les consultes mèdiques, sigui a atenció primària o a urgències.
D’altra banda, les visites que no eren urgents o de pacients crítics es van ajornar o suspendre en la majoria d’hospitals, això va causar que pacients que haguessin pogut ser considerats per a la implantació d’un marcapassos no ho fossin.
A més, existia entre la població una por al contagi que podia fer que els pacients es resistissin a acudir a les instal·lacions dels hospitals.
Aquest estudi, per tant, suggereix la possibilitat que hagi augmentat la mortalitat i morbiditat en persones amb malaltia cardíaca, com les arrítimies o la insuficiència cardíaca, ja que més de la meitat dels pacients que podrien necessitar aquests tipus de dispositius no els han obtingut.
Tot i que la majoria d’estudis fins ara analitzen l’impacte de la pandèmia sobre la reducció dels diagnòstics d’infart o ictus en els serveis d’emergència, no hi havia dades fins aquest moment de l’impacte en el nombre de dispositius cardíacs electrònics implantats en aquest període. No obstant això, existia la preocupació sobre com havia pogut afectar a aquesta activitat el col·lapse sanitari causat per la COVID.
Aquestes dades remarquen la importància de trobar mesures per compensar aquesta disminució del diagnòstic i tractament de problemes cardíacs i evitar majors impactes en la salut de la població a llarg termini.
Informació documentada per: Dr. Lluís Mont Cap de la Unitat de Fibril·lació Auricular, Institut Clínic Cardiovascular
