Normalment, la preeclàmpsia apareix en els dos últims mesos d’embaràs i quan això passa 1 de cada 10 dones presenta una complicació. Davant d’aquesta situació, la millor conducta a partir de les 37 setmanes és provocar el part. Pel contrari, abans de les 34 setmanes, la millor conducta és seguir amb l’embaràs pels beneficis que comporta pel nounat el fet de no ser prematur. Però entre les 34 i les 37 no existia el coneixement suficient per prendre la millor decisió. Aquest estudi ha demostrat que prendre aquesta decisió en funció dels nivells en sang de la mare de factors angiogènics permet disminuir per 5 el risc de complicació materna sense empitjorar els resultats del nounat. En canvi, en aquelles pacients amb preeclàmpsia abans de les 37 setmanes i amb uns nivells de factors angiogènics normals és segur esperar fins arribar a una gestació a terme.
Davant la necessitat d’individualització en el tractament de les dones amb preclàmpsia, el Servei de Medicina Maternofetal, liderat pel Dr. Francesc Figueras, va dissenyar aquest estudi multicèntric. En aquest assaig clínic es va estudiar si unes proteïnes anomenades factors angiogènics eren un bon marcador per determinar si s’havia de finalitzar l’embaràs o no en cas de preeclàmpsia. Aquestes proteïnes estan presents en la sang de la mare durant l’embaràs i estan relacionades amb la placenta, i se sap que a més alteració en aquests biomarcadors major és el risc de complicació. El Dr. Francesc Figueres forma part del grup de Medicina fetal y perinatal de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS).
En aquest estudi, liderat des de l’Hospital Clínic de Barcelona-IDIBAPS, han participat 7 centres de l’estat espanyol: Hospital Universitario 12 de Octubre (Madrid), Hospital Universitario La Fe (València), Hospital Universitario Cruces (Biscaia), Hospital Universitario Dexeus (Barcelona), Hospital Sant Joan de Déu (Barcelona), Hospital de la Creu Roja d’Hospitalet (Barcelona). La durada de l’estudi ha estat de 4 anys i s’han inclòs un total de 178 pacients amb diagnòstic de preeclàmpsia sense criteris de severitat entre les 34 i 37 setmanes de gestació. L’estudi, per tant, conclou que la pràctica amb aquest tipus de pacients es dirigeix cap a una individualització del maneig de la preeclàmpsia utilitzant biomarcadors.
El Dr. Francesc Figueras, cap de Servei de medicina maternofetal sosté que “a diferència d’estudis previs en aquest àmbit, fent aquesta individualització del moment de finalització del embaràs en funció dels factors angiogènics, sí que s’aconsegueix una reducció en les complicacions maternes sense augmentar les complicacions en el nounat”.
