Un estudi publicat a la revista Science explica el descobriment d’una variant del VIH més virulenta i infecciosa coneguda com a VB. Es van analitzar les mostres de sang de 6600 pacients, i 109 d’aquests tenien la soca VB, la majoria es trobaven als Països Baixos (també es va detectar un cas a Suïssa i un altre a Bèlgica). Presentaven major quantitat de virus, una càrrega viral més alta (entre 3,5 i 5,5 vegades) i una disminució dues vegades més ràpida de cèl·lules T CD4 comparats amb la resta de pacients amb altres tipus de VIH. La virulència d’un virus es determina amb la càrrega viral i la concentració de CD4. Quan el tractament antiviral funciona, la càrrega viral disminueix i les cèl·lules T CD4 augmenten, i així s’evita que la infecció per VIH derivi en SIDA. Les cèl·lules T CD4 són glòbuls blancs, cèl·lules del sistema immunitari que desencadenen una resposta a les infeccions, i són l’objectiu principal del VIH. Afortunadament, els tractaments actuals per tractar el VIH també funcionen per aquesta variant, però és clau un tractament precoç.
Els individus amb la variant VB mostren un progrés de la malaltia molt més ràpid. Aquesta empitjora en 9 mesos des del moment del diagnòstic sense un tractament, mentre que la progressió de la infecció amb altres tipus de VIH menys virulents és més lenta, d’uns 36 mesos. Per tant, les persones afectades per aquesta variant desenvolupen abans la malaltia. Els individus portadors de la soca VB eren majoritàriament homes que tenien sexe amb homes, d’edats compreses entre 30 i 39 anys. A més, l’increment de l’edat estava directament relacionat amb una progressió més ràpida de la malaltia.
Afortunadament, els tractaments actuals per tractar el VIH també funcionen per aquesta variant, però és clau un tractament precoç.
Segons ONUSIDA fa dos anys ja hi havia 38 milions de persones que convivien amb el virus a tot el món i aquest ja ha causat 33 milions de morts. Es calcula que el VIH va començar l’any 1920 a la República Democràtica del Congo i l’any 1960 va evolucionar en diferents subtipus, cadascun d’aquests, també amb diferent virulència. Els virus d’ ARN tenen molta més facilitat per mutar i, per tant, adaptar-se. Aquesta variant VB ja es va originar a la dècada dels 80, quan encara no existia un tractament efectiu, i aquesta és la primera vegada que ha estat descrita i detectada en persones. La variant es va detectar arran d’un projecte creat ara fa 7 anys que estudiava la influència de la genètica en les infeccions per VIH en mostres de pacients a Europa i Uganda.
Es recomana també que les persones que s’hagin pogut infectar iniciïn el tractament antiretroviral com més aviat millor.
En aquesta soca s’han identificat més de 509 canvis genètics que han afavorit la virulència del virus i per tant una major gravetat de la malaltia, així es demostra que el virus no sempre tendeix a disminuir-la. Aquests canvis genètics també han fet augmentar la transmissibilitat, però afortunadament, no l’han fet resistent al tractament. En el cas del VIH, no es poden esperar variants molt virulentes i d’alta transmissibilitat perquè els individus afectats patirien SIDA ràpidament, la mortalitat augmentaria i no seria possible la transmissió. Fins ara s’ha demostrat que els tractaments han ajudat a disminuir la transmissibilitat.
El descobriment d’una variant més virulenta i transmissible emfatitza la importància de què aquells individus amb risc d’infectar-se puguin accedir de manera freqüent a les proves diagnòstiques i a mesures profilàctiques. Es recomana també que les persones que s’hagin pogut infectar iniciïn el tractament antiretroviral com més aviat millor.
