Els stents són un tipus de malles tubulars que en cardiologia es col·loquen en artèries o altres vasos sanguinis per mantenir-los oberts. Els primers stents estaven fabricats amb un material metàl·lic, acer inoxidable, i per dotar-los de més flexibilitat es van utilitzar diferents aliatges. Els actuals, denominats de segona generació, estan recoberts amb fàrmacs que prevenen que torni a créixer teixit al seu interior i que s’obstrueixin.
En l’estudi que publica The Lancet, s’ha fet un seguiment a 1500 pacients amb infart agut de miocardi durant 5 anys. Hi han participat 12 hospitals d’arreu d’Europa, 8 dels quals són espanyols. A la meitat dels pacients se’ls va implantar un stent metàl·lic i a l’altra, un que, a més, estava recobert amb un fàrmac antiproliferatiu i immunosupressor, l’everolimus. És el primer estudi que demostra que amb els stents de segona generació milloren tant la supervivència com la necessitat de repetir la revascularització a causa de la reestenosi -que el vas sanguini es torni a estretir-. “És la primera vegada que hem vist un benefici clínic d’aquesta magnitud amb el canvi en el dispositiu”, remarca el Dr. Manel Sabaté, coordinador d’aquest estudi que ha estat patrocinat per la Fundació Espanyola del Cor.
El Clínic, capdavanter en Cardiologia Intervencionista
Recentment, la revista European Heart Journal, ha publicat un altre estudi liderat des del servei de cardiologia de l’Hospital Clínic en el que s’ha comparat en 191 pacients amb infart agut de miocardi l’ús dels stents recoberts amb fàrmac amb uns nous stents formats per un material biodegradable i el mateix fàrmac antiproliferatiu. Aquest estudi preliminar demostra que, en un seguiment de sis mesos, els dos stents proporcionen uns resultats similars. L’avantatge dels stents biodegradables és que es reabsorbeixen al cap d’uns mesos i permetrien la recuperació de la funció arterial. “Actualment estem fent el seguiment a més llarg termini amb aquests nous dispositius que ja han demostrat uns resultats prometedors”, explica el Dr. Sabaté, primer autor d’aquest altre treball.
Referència de l’article:
Sabaté M, Brugaletta S, Cequier A, Iñiguez A, Serra A, Jiménez-Quevedo P, Mainar V, Campo G, Tespili M, den Heijer P, Bethencourt A, Vazquez N, van Es GA, Backx B, Valgimigli M, Serruys PW.
Lancet. 2015 Oct 28. pii: S0140-6736(15)00548-6. doi: 10.1016/S0140-6736(15)00548-6.