L’Helicobacter pylori (H. pylori) és una bactèria en forma d’espiral que creix al tub digestiu i se sol adquirir durant la infància. Està present en més de la meitat de la població mundial i és una causa freqüent d’úlceres estomacals. La via de transmissió és la saliva, el vòmit o la matèria fecal, però també es pot transmetre a través d’aliments i aigua contaminats. Les persones que viuen en països en vies de desenvolupament són més vulnerables a infectar-se. Això és degut a què solen presentar els factors de risc que faciliten la seva transmissió, com la convivència amb moltes persones i la manca de subministrament d’aigua neta. Els símptomes més habituals són l’acidesa i el dolor estomacal agut, les nàusees, la pèrdua de la gana, els eructes freqüents, la inflor i la pèrdua involuntària de pes.
Les complicacions relacionades amb la infecció van des d’úlceres (al voltant del 10% de les persones amb la infecció en tenen) o inflamació de la mucosa de l’estómac (causa irritació i gastritis), fins a càncer d’estómac, si no es tracta.
Hi ha 4 proves pel diagnòstic d’H. pylori:
- Anàlisi de sang: Permet obtenir els anticossos generats per l’organisme en contra del bacteri. Si hi ha infecció, aquests es podran detectar.
- Prova de l’alè: H. pylori converteix la urea en CO2, que es detecta en la respiració, si hi ha infecció. Aquesta prova es realitza per confirmar el diagnòstic i, un mes després del tractament, per confirmar l’erradicació del bacteri.
- Prova de la femta: Permet la detecció d’antígens del bacteri en la femta. Normalment es realitza després del tractament per determinar si ha estat efectiu.
- Endoscòpia: Prova que permet examinar l’esòfag, el revestiment de l’estómac i part de l’intestí prim. Permet observar si hi ha úlceres, limfoma MALT (un tipus de càncer del sistema limfàtic associat a mucoses) o càncer.
Si es confirma la infecció per H. pylori, es receptaran antibiòtics i altres medicaments per calmar el dolor. Prendre la medicació de forma rigorosa, tal i com està prescrita, és molt important perquè no es creïn resistències i empitjori el problema. Per ara, no existeix cap monoteràpia prou eficaç per eliminar-lo ni tampoc una vacuna, ja que té una gran capacitat d’evadir el sistema immunitari. En les últimes dues dècades, s’ha observat que el bacteri ha incrementat la seva resistència als antibiòtics i ha passat a formar part dels 20 patògens que representen una amenaça més gran pel que fa a la creació de resistències. Per això, normalment es recepten dos o més antibiòtics juntament amb protector gàstric per erradicar-lo.
Tot i això, en ocasions es pot produir una reinfecció. Aquesta succeeix quan hi ha una infecció per una soca diferent a la primera que s’havia erradicat, o bé quan la mateixa soca es reactiva al haver-se mantingut indetectable després del tractament. Si se segueixen les pautes de medicació indicades pel metge, el bacteri s’elimina en un 90% dels casos, i no hi ha d’haver complicacions a llarg termini. S’ha observat que l’ús de probiòtics pel tractament de la infecció incrementa la taxa d’eliminació del microorganisme i redueix els efectes secundaris dels antibiòtics en la microbiota intestinal. En aquest cas, els probiòtics han d’estar prescrits pel professional sanitari.
