Carmen, què et vas trobar quan vas arribar a Kos?
Vam veure que hi havia un centre d'identificació de refugiats que anomenaven "Hotspot". La idea és que els refugiats només s'hi estessin durant uns dies i després marxessin cap a la península, però porten vivint-hi mesos. En aquest centre l'ONG PRAXIS s'encarrega de les visites mèdiques, nosaltres només hi vam poder accedir una vegada per veure'l. Per altra banda, hi ha algunes famílies vulnerables i menors no acompanyats que els han enviat a viure a dos hotels (l'un davant de l'altre) al centre de la ciutat. Allà només hi viuen refugiats i en un d'ells hi ha habilitada una consulta mèdica. És on hi visita l'ONG WAHA, que és l'entitat a la qual ens integrem els cooperants de S.O.S. Refugiats. També vam trobar que fora del camp hi havia més de 200 pakistanesos, tots joves, homes, que van arribant a l'illa i que com que no hi ha més lloc dins del camp, viuen fora. Hi ha 16 tendes de campanya per unes 100 persones, la resta viuen a l'aire lliure. Quan vam arribar no tenien aigua per dutxar-se, només els donaven una ampolla d'aigua al dia per beure. No és estrany que amb aquestes condicions de vida molts d'ells tinguin sarna i que gairabé tots pateixin ferides ocasionades per aquesta malaltia o pel viatge que havien fet. Cada setmana arriben més refugiats.
Quines creus que són les principals necessitats dels refugiats?
En primer lloc, els cal una vivenda digna fins que es pugui dur a terme la reubicació. Molts d'ells viuen a l'aire lliure, ni tan sols tenen un sostre. I ara que arriba el fred, i les pluges , encara hauran de patir unes condicions més dures, inacceptables. No tenen llum elèctrica, a la nit no poden veure res, i això també comporta que estiguin incomunicats amb les seves famílies perquè no poden ni carregar la bateria del mòbil. També necessiten roba, calçat i productes d'higiene. A nivell sanitari, com que no tenen papers de registre, no poden ser visitats per cap especialista a l'hospital, només poden anar a Urgències quan és estrictament necessari. S'ha donat la situació que el nostre equip ha hagut de portar algun refugiat a l'hospital perquè la policia del camp no volia trucar a l'ambulància.
Entre els refugiats hi ha molts nens. Quina és la seva situació des del punt de vista sanitari?
Als nens sans no se'ls fa cap seguiment, molts són físicament més petits del que els tocaria, però no se'ls fa cap revisió ni se'ls revisa la dieta. Passen de lactants a dieta d'adults, molts altres tenen càries. No els han vacunat i per això cap d'ells pot anar a l'escola, a pesar d'insistir per part dels cooperants en aquest tema. Tanmateix, l'equip que es troba allà té com a objectiu començar a registrar i fer el seguiment de tots els nens que hi ha als hotels.
Què et va impactar més?
Un dia, quan vam passar visita als pakistanesos que hi ha vivint fora dels camps, un menor de 17 anys tenia molta febre i signes de deshidratació. Vam trucar a l'ambulància per portar-lo a l'hospital, però durant el transport no poden anar acompanyats, i com en aquest cas era un menor vam contactar amb Save the Children, ONG present en aquesta zona i destinada als nens perquè fessin l'acompanyament i estiguessin al cas d'aquest noi. La resposta que vam tenir va ser: "no té papers, no existeix". Em va impactar molt. Com és possible que algú, i molt menys una ONG, pugui dir això, com pot ser que no li importés en absolut què li passés a aquest noi? Ens vam adonar que allà no hi ha persones per les grans ONG, només estadístiques. Vaig sentir molta ràbia, impotència i frustració.
Com valores aquesta experiència? Què ha suposat a nivell personal i professional?
El contacte amb aquesta situació, ser conscient i testimoni d'allò que està passant i poder fer alguna cosa per millorar la situació ha estat una bona experiència des del punt de vista personal. Professionalment, crec que es podria fer més del que es fa: els recursos humans s'infrautilitzen, algunes vegades per desorganització de WAHA, d'altres per la falta de coordianció amb la resta d'ONGs, però el cas és que a vegades m'he sentit que estava fent poc per aquestes persones, i amb unes males condicions de treball. He vist que els nens estan molt desprotegits sanitàriament, però també socialment. WAHA no disposa de pediatra ni de ginecòleg. També he detectat que hi ha moltes persones amb transtorns psiquiàtrics, alguns fins i tot han intentat treure's la vida. Tampoc hi ha psiquiatra a l'equip. Una altra mancança que ens hem trobat i que ens ha dificultat la nostra feina és que a diferència d'altres ONG, WAHA no treballa amb traductors, per la qual cosa ens ha estat molt difícil la comunicació amb els refugiats. Pel que fa al equip assistencial, tenen interès en què tot funcioni bé i es faci de la millor manera possible. Ara que l'equip serà més estable (no hi haurà tanta rotació de metges), potser en unes setmanes el seguiment del nen sa es pugui començar.