Esquizofrènia

Problema

El grup conceptualitza l'esquizofrènia com un trastorn psiquiàtric complex i heterogèni del grup de les psicosis, que sembla originar-se per alteracions del neurodesenvolupament precoç i tardà, fruit de la interacció entre factors genètics (el factor de risc més transcendent), epigenètics i ambientals.  

Com a malaltia, l’esquizofrènia planteja unes necessitats assistencials no cobertes: el tractament dels símptomes negatius primaris, els dèficits cognitius, la resistència al tractament, l’elevada taxa de recaigudes i mortalitat i el maneig d’efectes secundaris dels antipsicòtics, que des de la recerca es mira d’afrontar. I el grup ho fa buscant i generant evidències científiques sobre procediments i tractaments nous, més vàlids i eficaços.  

Aproximació

En recerca clínica, desenvolupa estudis de seguiment longitudinal dels primers episodis psicòtics i en defineix els factors implicats i els determinants de l'evolució. Una tasca que duu a terme en analitzar els correlats clínics, neurocognitius, neurobiològics, farmacogenètics, de neuroimatge i ambientals que condicionen la resposta terapèutica i el risc de recaiguda. També investiga noves tècniques de rehabilitació cognitiva i de neuroestimulació com la DBS (Deep Brain Stimulation), la TEC (Teràpia Electroconvulsiva), i assajos clínics amb fàrmacs innovadors.  

En recerca translacional, al recentment creat Laboratori de Recerca Bàsica i Translacional en Esquizofrènia, utilitzem mostres biològiques humanes (p. ex. fibroblastes de biòpsies de pell, epiteli neurolfactori, LCR) i models experimentals (animals o cel·lulars, p.ex. iPSCs i neurones derivades) d’esquizofrènia per a estudiar la patogènia, biomarcadors i identificar noves dianes terapèutiques. 

Impacte

La identificació de biomarcadors bioquímics (centrals i perifèrics), genètics, epigenètics, de neuroimatge o neuropsicològics contribuiran a un diagnòstic, pronòstic, tractament i una rehabilitació més eficient i personalitzada. La recerca en el camp de l'esquizofrènia ja ha permès validar estratègies incorporades a les guies clíniques que en milloren el pronòstic i en disminueixen la càrrega. 

En la pràctica assistencial, reduir el període d’implementació dels resultats contrastats obtinguts en la recerca, així com la intervenció precoç, han demostrat beneficis evidents que han permès millorar el pronòstic i disminuir la càrrega individual, familiar i social de la malaltia.